Sopars d'estiu

L'estiu és un moment de repòs, de parèntesi, de relaxació. I igual que la pluja d'estels per Sant Llorenç arriben els sopars d'estiu. Són moments en què es pot parlar amb calma i sense les presses que imposa la feina quotidiana durant la resta de l'any. Són, doncs, reunions agradables al voltant d'una taula que s'allarguen fins a la matinada i on es tendeix a arreglar el món o a desarreglar-lo encara més segons com es miri. Un clàssic d'aquests sopars és la contraposició Barcelona –resta del país. Aquest any ha revifat amb força en veure que ja amb prou feines queden places a Barcelona i a gran part de l'àrea metropolitana per participar en la cadena humana convocada per l'11 de Setembre, mentre costa més de cobrir bona part del nord i el sud del país. Conclusió freqüent: els barcelonins són incapaços de fer l'esforç d'anar a comarques –excepte si és de vacances–, mentre els habitants de comarques sí que van sovint a les concentracions que es convoquen a Barcelona.

De fet, la distribució territorial de la població és una d'aquelles herències històriques sobre les quals caldrà meditar però que són difícilment reversibles i potser tampoc és convenient. La distribució de la població a Catalunya es caracteritza per una gran macrocefàlia: el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme i els dos Vallès, concentraven a començament d'aquest any prop de les dues tercers parts de la població i hi arribaven gairebé al 70% si hi adjuntem el Garraf i el Bages. Les cinc primeres comarques representen el 8% de la superfície del país i sumades les altres dues hom arriba al 12%. S'observen a més tres petites macrocefàlies molt menys acusades al voltant del Tarragonès, del Gironès i del Segrià.

Aquesta desigual distribució de la població condiciona els equilibris territorials, les actituds i les polítiques. Certament tot Catalunya no és Barcelona i l'àrea metropolitana, però sense aquesta tampoc no s'entén ben bé què és Catalunya. I, en tot cas, mai no s'ha fet prou esforç polític per intentar contrarestar els problemes que ocasiona aquesta gran macrocefàlia, ni per intentar trobar un equilibri territorial eficaç i sostenible. Un exemple d'aquest desinterès és que, malgrat que tant l'Estatut de 1979 com el del 2006 estableixen que “el sistema electoral és de representació proporcional i ha d'assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya” (Estatut de 1979 i de 2006, article 56.2), en 34 anys no ha estat possible acordar quina és “la representació adequada” entre població i territori i, per tant, les eleccions segueixen regint-se per la llei espanyola, cosa que no succeeix en altres comunitats que han elaborat les seves pròpies lleis electorals.

Barcelona és, sens dubte, una marca que cal aprofitar internacionalment, però és també la capital de Catalunya i, com altres capitals que concentren el poder polític i el món cultural, té una tendència al centralisme. Aquesta serà una de les qüestions que, més enllà de les relaxades reflexions dels sopars d'estiu o de les bromes entre residents i estiuejants, caldrà abordar quan Barcelona esdevingui capital no d'una autonomia sinó d'un estat. Avui mateix ja hi ha prou eines per garantir que tots ens sentim ciutadans d'un mateix país que, amb l'acció política, intenta compensar els desequilibris heretats del passat. I òbviament no es tracta d'aconseguir allò que és impossible (revertir els fluxos de població i del teixit productiu) sinó d'intentar que tothom –independentment d'on visqui– cregui que aquest és un país en què val la pena viure perquè se sent, alhora, justament representat en les seves institucions i justament compensat en la distribució de la riquesa, les infraestructures, les oportunitats productives i d'ocupació i els serveis.