Els avis van fer la guerra

L'estiu dóna entre molt i massa per pensar. I mentre espero la prevista tempesta, sento Mas Colell anunciant la duresa dels pròxims mesos. I entre l'oci i la canícula pensava en el temps que ens toca viure.

En els nostres avis que van fer i patir la guerra, i van haver de reconstruir després de la devastació. Van viure la misèria, i van lluitar per la dignitat i per crear el seu propi benestar. I amb poder menjar, vestir-se, i cobrir necessitats bàsiques la majoria ja va sentir-se satisfet. I ja aleshores n'hi havia d'audaços que de la bonhomia de la majoria en van treure un bon partit.

Els pares van ser els qui van haver de lluitar per la llibertat, el gran bé intangible. I amb la llibertat un benestar que anés més enllà de les necessitats bàsiques, del menjar i la salut. Van voler millor educació per als seus fills, nosaltres; i per a ells una bona formació. Però sobretot van lluitar pels seus drets. Drets socials, laborals, polítics. I és sobretot d'això del que em sento orgullosa de la generació dels pares. De saber lluitar al carrer però també a la feina. D'entendre que sindicar-se era una obligació moral. Comprometre's, la manera de deixar un futur millor als fills, i aconseguir un present més digne, encara que el moment en què ho feien era complicat.

Els avis van aconseguir el pa i el sostre; els pares, la llibertat i els drets socials. I nosaltres? En tenim prou de fer-nos cooperants a països del sud? De militar en un partit o sindicat un cop sortim de la facultat? Quin és el repte de la nostra generació? Quina la lluita? La llibertat i drets són tan fràgils que molts els hem perdut els últims anys sense adonar-nos-en. I aquells que en època dels avis van enriquir-se, han tingut fills i néts que encara ens miren i riuen. Perquè ells sí tenen memòria i saben que la majoria perdem, i una minoria sempre guanya. Compromís, acció, sense esperar un rèdit personal a canvi. Sentir-nos comunitat en crisi i lluitar per empoderar-nos és el que ens cal.