L'endemà del dissabte

Quina sort que a la meva gorra li van saltar uns quants punts perquè si no, no hauria buscat una sastreria a l'atzar i a l'Alguer (on encara m'estava); així mateix, no hauria conegut mai en Francesco Chessa. Mentre m'arreglava la gorra, vam començar a parlar en català –ell en el de l'Alguer, espargit de paraules arcaiques i algun mot italià modern– i tot seguit em va explicar que no era només un sastre, sinó músic i compositor i un dels primers dinamitzadors de la nova cançó algheresa.

A tall de prova, va anar a la paret i va despenjar una foto d'ell i tres homes joves més, vestits amb americanes llampants: es deien Gli catalani i al llarg dels anys 60 tocaven arreu de Sardenya i Itàlia, fent versions dels Beatles i dels Stones, tot intercalant-hi, com qui no vol la cosa, alguna cançó en alguerès.

Amb d'altres músics sards, el 1962 van anar a l'Espanya franquista per promocionar la música popular de l'illa. A Barcelona van ser detinguts perquè, al pit, portaven cintes alguereses amb les quatre barres (afortunadament, va explicar Francesco, també portaven passaports italians); presentats per Salvador Escamilla, van cantar a Ràdio Barcelona i el dia següent van tornar a actuar en un concert ple de gom a gom en companyia de l'Emili Vendrell i la Mary Santpere, al Palau d'Esports de Montjuïc. Van continuar a València, a Madrid... Mai no van tenir problemes pel fet de cantar en català, ja que les autoritats consideraven que feien folklore purament sard (no se n'assabentaven, del fet que en algun viatge de tren aquests sards baixaven la finestra i cridaven “Visca Catalunya Lliure!”). Preguntava a en Francesco per la situació actual de la cançó algueresa quan una noia de vint i tants anys va entrar a la botiga: com si hagués estat esperant el moment just. “Et presento la Daniela Riu”, va dir Francesco, “que canta l'alguerès de meravella. Cal que la gent sàpiga que continuem cantant”. Per a tothom a qui li podria interessar la música melangiosa i alhora apassionadament tensa dels algueresos, doncs, tornaré a dir el nom de la jove promesa –Daniela Riu– com també us recordaré el del compositor excepcionalment encantador que va dedicar 40 anys de sa vida al reviscolament de la pròpia cultura i que vaig tenir el plaer de conèixer per la més pura de les casualitats: Francesco Chessa.