Això és la felicitat

Estava estirada al sofà llegint Guerra i pau i em van preguntar: “És això la felicitat?” No vaig dubtar a respondre que sí. M'havien dit que la novel·la m'entusiasmaria. De fet, tampoc en dubtava. Pel fet d'haver llegit altres obres de Tolstoi i sobretot Anna Karenina. Per l'humanisme de l'escriptor, que, malgrat exemplificar amb Pere Bezukhov la pròpia experiència relativa al fet que amb les bones intencions no n'hi ha prou per canviar el món en el sentit de la justícia social, mai no va caure en el cinisme i va creure que la humanitat, amb tot, mereix que es continuï treballant a favor seu i sobretot per millorar la vida dels més desfavorits: així tots seríem més dignes de ser humans. I també ho sabia perquè embarcar-se en una aventura literària d'aquesta mena, en què s'hi narra tota una època amb una multitud de fets i una diversitat de personatges que vas coneixent mentre el temps hi passa, és com viure una altra vida. Sí, la gran literatura novel·lesca eixampla la vida i t'obre el cor.

La felicitat, doncs, és veure com va canviant la llum de la tarda mentre llegeixo les discussions del príncep Andreu i el seu amic Pere: el primer, que ha vist morir l'esposa de part amb una mirada que el fa sentir culpable de no haver-la estimat prou, diu que procura viure per ell sol sense fer mal a ningú; el segon afirma que no ha conegut la felicitat fins que ha començat a viure pels altres. Però, quan s'ha fet de nit, saps que totes les empreses de Pere als seus dominis (per alliberar i millorar la vida dels camperols) no han aconseguit cap resultat positiu mentre que Andreu, convençut pel seu amic de canviar d'actitud, les ha realitzades sense explicar-les a ningú i sense cap treball aparent. I en les discussions, les accions i les contradiccions d'Andreu i Pere hi reconec alguna cosa que no m'és aliena, malgrat que jo no tinc res a veure amb ells. Ni amb els seus dominis i el seu poder. Què hi tinc a veure amb aquests aristòcrates de Guerra i pau? Però sento la humanitat amb la qual va dotar-los Tolstoi. Encara m'agrada més del que pressentia.