Un diari del vell món
Jeff Bezos, el patró d'Amazon, ha comprat el Washington Post. Aquesta adquisició té una dimensió simbòlica inqüestionable. Al capdavant de la principal empresa de venda on line, Bezos ha comprat un dels diaris més prestigiosos del món i del qual es continua recordant que va costejar, publicar i emparar la recerca dels dos periodistes, Carl Bernstein i Bob Woodward, descobridors del Watergate. Exemple paradigmàtic del poder democràtic de la premsa i demostració culminant de la força del periodisme d'investigació. Han passat 40 anys. Del gairebé un milió d'exemplars que aleshores venia diàriament el Washington Post, ara no arriba al mig milió, mentre que la publicitat, com a la resta de l'anomenada premsa tradicional que continua editant en paper, ha caigut en picat. La nova economia, amb els seus magnats milionaris navegant per internet, cruspint-se un símbol de l'antiga premsa? Hi ha qui suggereix que, a la seva manera, Bezos demostra la seva fascinació i reconeixement per un diari llegendari que representa un món vell, però encara dotat de prestigi. I és així que comprar el Washington Post és comprar poder polític, social i econòmic. Potser no a curt termini, però és ben possible que l'espavilat Bezos (quin gran negoci és Amazon, fent la competència deslleial als llibreters) sàpiga com reconvertir el Washington Post per fer-lo rendible. Una altra cosa és què perviurà de l'esperit del diari. I, de fet, que perviu d'un model de periodisme que ha entrat en crisi per la pròpia renúncia al seu sentit: la vigilància dels poders.
Accedeixo al “nou món”, però sovint em sento que en sóc d'un de vell. Tanmateix, desitjo que no sigui per autocomplaença que dic que sóc una dona del segle XX. Potser, fent broma, fins i tot del XIX. Va ser en la nit de Cap d'Any del 1810 que Natatxa Rostov va assistir al seu primer ball, a la “casa d'un senyor dels temps de Caterina”, l'antiga tsarina. Un senyor, doncs, d'uns altres temps. I al príncep Andreu, així que Natatxa es bellugà a vora seu somrient per ballar-hi, va sentir que “la picantor del seu encís li pujà al cap”.
