Matar acàcies

Fa un temps van eliminar les acàcies de la Font de la Pólvora. Amb algun procediment ignorat les van deixar seques i ja no floriren més. Ara ha tocat el torn a les que hi havia al Passeig Arqueològic, a la part inferior que s'acosta al Galligants. El contrast amb la resta de l'arbreda, d'un verd desbordant, és llastimós: es poden veure els cadàvers de les acàcies, que resten dempeus, però seques i eixorques. El motiu de la mortaldat, com se'ns diu, és perquè hi ha directrius que aconsellen eliminar totes les plantes que no siguin d'arrel autòctona, i les acàcies, malgrat que sempre han estat entre nosaltres, no ho són. Se'ns ha afegit que “era una qüestió de criteris”. I ara el criteri dels que manen
és aquest, ras i curt.

Des del desconeixement en arboricultura ens preguntem quin mal podien fer unes plantes que feia dècades que convivien amb moltes altres espècies, i que no semblava que fessin cap estrall. Si bé és veritat que l'acàcia és un gènere originari dels territoris que formaven el continent arcaic de Gondwana, i que la major part es troben a Austràlia, a l'Àfrica tropical, al sud d'Àsia i al continent americà, també n'hi ha que procedeixen del sud del País Valencià. Els responsables potser saben el que es fan, però quan recordem que fa un temps entre els jardiners es dedicaren a tallar els lledoners de la plaça dels Lledoners... ens vénen tots els dubtes! Sort de l'Anna Vicens, que va aturar la matança! I també pensem que si les plantes que no són autòctones convé eliminar-les, algun dia ens podem trobar sense patateres perquè la planta de la patata procedeix d'Amèrica, importada després del descobriment d'aquell continent i, per tant, tampoc no és autòctona i qui sap si haurem de prescindir d'aquest saborós tubèrcul en el nostre menú!

En un extrem de la plaça dels Jurats hi ha un baixant que mena cap al riu, i allà mateix, un trencant immediat és assenyalat amb un rètol com el camí de la font del Bisbe, tot seguint arran la llera del Galligants per la part esquerra. Abans no era possible passar-hi perquè pertanyia a diversos propietaris, fins que l'Ajuntament va arribar a un acord amb els artistes Josep Tarrés i Pia Crozet, que n'eren titulars d'un espai important, i que cediren al municipi. Ara és un lloc encara desconegut però esplèndid. És un camí selvàtic que transcorre entre frescors de plantes i arbres, amb un estat tan natural que no cal tocar-hi res. Per desgràcia, el camí no arriba a la font del Bisbe perquè el darrer propietari de l'indret hi manté una reixa i un cadenat que obliga el vianant a tornar sobre les seves passes quan els ulls ja descobreixen la font i també l'únic pont romànic que es conserva a Girona.

Lamentablement, per tot aquest camí ara ens acompanya l'ombra mortuòria de les acàcies occides.