Qatar? No, gràcies

Torna a fer xup-xup la lliga (s'entén: de futbol). I el Barça exhibeix samarreta quadribarrada que converteix el “més que un club” en un benintencionat esplai infantil d'estiu. Contra gustos, però... Segur que el dissenyador ja deu tenir espai garantit al MOMA de Nova York. El que m'inquieta, tot amb tot, és que continua pesant, com a llosa per al barcelonisme, el nom d'un país com Qatar. En aquest cas, a més, no es tracta d'una imposició del pèrfid Tribunal Constitucional.

De Madrid estant, on no sempre resulta fàcil fer permanent professió de fe en el Barça, i menys quan proclames aquesta adhesió “arreu i sempre”, tant si s'escau com si no, fins i tot en fòrums on tot és blanc, amb massa hereus del franquista Don Santiago Bernabéu. Doncs bé: crec que he sabut confegir un catàleg amb rèpliques, contrarèpliques, esmenes a la totalitat i respostes, que més d'un diu que fereixen sensibilitats florentines..., fins que arriba la pregunta sobre el suport econòmic de Qatar, o d'una fundació qatariana, al FC Barcelona. I és que Nazanín Armanian, historiadora, escriptora i lluitadora solvent a favor de les llibertats dels seus compatriotes, dels quals es veu separada a la força, ha descrit Qatar, bo i aportant dades fiables, com una dictadura comandada per Mohammed bin Thani que, gràcies al petroli i a Al-Jazira, ha aconseguit creixements econòmics espectaculars del 18,5%, però amb el 85% de la població –1,4 milions d'immigrants– que viu en situacions gairebé d'esclavitud, amb el passaport confiscat, en un estat de befa als drets elementals que han convertit els intents de fuga i el suïcidi en una veritable epidèmia.

Al Barça som molts els que voldríem una Catalunya independent. I que fos un país de veritat. El Camp Nou sua i fa seu, en un alt percentatge, aquest projecte de futur. T'entra, tanmateix, un neguit: ¿que potser el sandrorosellisme que dirigeix el Barça vol una Catalunya, teòricament lliure, rica per a uns quants, però amb una situació per a la immensa majoria com la de Qatar?