2014: aprofitem l'escletxa

Dues personalitats catalanes, l'expresident Jordi Pujol i l'exalcalde de Girona i exdiputat Joaquim Nadal, han fet en els darrers mesos un gir estratègic i real en la seva trajectòria política, adaptant-se a la gran majoria social del país que està a favor del dret a decidir i, una gran part d'aquesta, de la plena sobirania nacional. Jordi Pujol ha escrit fins i tot un llibre justificatiu, El camí davant del congost, en el qual l'expresident explica la seva decepció i com, des del seu espanyolisme històric, acaba fent el pas a l'independentisme com a única sortida a la decepció amb Espanya i a la impossibilitat de preservar la identitat, la llengua i la cultura de la seva nació. Joaquim Nadal, per la seva banda, no arriba tan lluny. Però davant de l'actitud d'un PSC dirigit per Pere Navarro, qui malmet la tradició i la història d'un PSC nacional, Nadal ha sortit al pas essent conscient de la realitat del socialisme gironí, ja que aquest no es pot mantenir ni al marge ni en contra del dret a decidir.

El fet que dues personalitats d'aquestes característiques hagin fet aquest gir no és més que el reflex de la realitat del país, un país que ja no està ni pel peix al cove ni per nous sistemes de finançament ni per nous estatus ni per entelèquies federals. El mateix president Artur Mas, després de la gran manifestació de l'Onze de Setembre de l'any passat, va manifestar-se dient “o ara o mai”, perquè era conscient que la majoria social del país s'havia posat per davant de les institucions i els havia exigit un canvi rotund d'estratègia.

Tot plegat, però, es donava en unes circumstàncies històriques, possiblement irrepetibles, en les quals l'Estat i les seves estructures sorgides de la transició de la dictadura franquista a la democràcia estan esgotades. Ni la gàbia de l'estat de les autonomies no s'aguanta, ara mateix. La gran trampa per controlar i reconduir Catalunya i Euskadi feia aigües per totes bandes. L'Estat i les seves estructures i intel·ligència s'han adonat que la gran maniobra de la transició ja no els serveix.

Tot plegat es dóna en uns moments de gran crisi econòmica i financera, i en un context en què les institucions de l'Estat han perdut tota mena de respecte per part dels ciutadans, inclosa la monarquia, la qual està passant, possiblement, pel pitjor moment des de la seva restauració per part dels franquistes. Aquesta situació ha obert una escletxa en la història. I aquesta permet els catalans fugir de la gàbia de les autonomies i construir el seu propi futur amb allò que tenen totes les nacions i pobles del món: amb un Estat, la forma política de funcionament a la qual ningú no renuncia un cop assolida.

Cal, però, que els catalans hi reflexionem, com ja ho han fet l'expresident Jordi Pujol i l'exdiputat Joaquim Nadal. Ambdós representen la gran majoria social del país que fins ara ens havia governat a les diferents institucions. Ells han de saber, més que ningú, que construir un Estat és una cosa molt seriosa i que, en part, ells també són responsables de no haver previst ni estructurat eines d'Estat en el passat per fer front, ara, al gran pas endavant.

Jordi Pujol manifestava en una gran entrevista publicada en aquest diari diumenge passat que “la maquinària de l'Estat s'ha mobilitzat per frenar-nos o esclafar-nos”. Aquesta realitat és una evidència, i es podia preveure. El que cal preguntar-se, doncs, és ¿per què no s'han preparat amb més cura, amb més intel·ligència i amb més estratègia els necessaris aparells d'Estat propis per replicar a la maquinària de l'Estat?

Si sabíem que, en el cas del Quebec, un estat tan suposadament democràtic com el canadenc havia usat el servei federal d'intel·ligència del Canadà contra el procés del Quebec, i que, en el cas anglès, el MI.5 britànic (el servei d'intel·ligència interior britànic), de la mà del primer ministre Cameron, està treballant també per frustrar el referèndum escocès, ¿podíem esperar que un estat matusser, poc democràtic, centralista i jacobí com l'espanyol no reaccionés com ho està fent ara?

I a més cal tenir en compte que l'Estat espanyol encara no va més enllà en la guerra bruta perquè el context d'aliances internacionals –la Unió Europea i l'OTAN– no li ho permeten. Ara, però, ens equivocaríem si creguéssim que el principal enemic del dret a decidir dels catalans i de la plena sobirania nacional és l'Estat espanyol. Si no som conscients, com ja he explicat tantes vegades, que l'enemic principal el tenim a casa preveurem una estratègia de defensa de l'exterior sense tenir en compte la necessitat d'enfortir-nos i endurir-nos davant dels poderosos de dins –els que han basat el seu negoci en Espanya–, davant de la quinta columna espanyola a Catalunya i també davant dels aparells de l'Estat que actuen d'una forma fins i tot més barroera que els canadencs i els britànics.

Aconseguir que el nostre país es converteixi en un Estat i que els catalans no siguem invisibles en el concert internacional, amb la nostra pròpia economia, model social, cultura i institucions, requereix no tenir por: resistir totes les ofensives i ser conscients que hi ha un eix vertebrador imprescindible, el de mantenir que Catalunya és un sol poble amb cohesió social i nacional, i que aquest és l'Estat que volem construir.

Ara hi ha l'escletxa oberta en la història, una escletxa que ens permet una oportunitat. El 2014, possiblement el 14 de setembre, serà la data, i no la podem endarrerir perquè les escletxes de la història també es tanquen i tornar-les a obrir podria representar haver d'esperar diverses generacions. I, possiblement, en aquesta espera, en aquest espai de temps, la nostra cohesió nacional, la nostra llengua, la nostra cultura... es podrien debilitar i es podria impedir el sorgiment d'una nova oportunitat.