Barretada al poeta Micó

Entre els bons llibres que m'ha deixat l'estiu, n'hi ha dos del poeta barceloní José María Micó que ja associaré per sempre més a aquest agost del 13. D'una banda, el de poemes titulat Caleidoscopio, que va merèixer el XV Premi de Poesia Generación del 27 (Visor). De l'altra, l'aplec de breus assajos Clásicos vividos (Acantilado), una exquisida invitació a la lectura conscient.

Sento preferència pels poetes que converteixen la llengua en tema de la seva escriptura, per més que parlin de la vida i del seu vano una mica atabalador d'estímuls. Micó n'és un de molt destacat. Com també ho són, en la llengua castellana, el malaurat Miguel Ángel Velasco o el pamplonès –barceloní d'adopció– Ramón Andrés. Caleidoscopio –el títol ja suggereix la varietat formal d'aquesta obra tan bella– s'ha escrit amb paciència i sensibilitat. És un llibre d'una gran subtilesa, ple de racons amagats que només ens poden revelar tota la seva meravella en una segona o tercera lectura. La petita variació del poema final –que gairebé coincideix amb l'inicial– n'és una mostra, però no pas l'única. Dividida en diverses parts –en atenció a una idea temàtica comuna, però també a una forma que homogeneïtza les composicions de cada una de les parts–, l'obra inclou poemes antològics com Ver a Marta nadar, que fa de tan bon llegir en tardes de severa canícula com les que patim: “un cuerpo que en la luz clarea y fulge / siempre igual a sí mismo,/rompiendo olas para unirse al mundo, / mientras deja en su estela / un tributo de piel para los peces.” Micó, i això ja ho sabíem de llibres seus anteriors, combina la dicció més culta amb una altra de tall neopopularista. Al capdavall, Luis de Góngora –que ell ha estudiat amb tanta dedicació– se li va avançar en el temps i en el projecte. Aquí també alternen els poemes que expliquen una història (entre les meves predileccions, la del venedor de roses bengalí a qui el narrador del poema dóna sempre dos euros sense exigir-li, a canvi, la fragant mercaderia) i aquells altres que representen la màxima destil·lació lírica, com és ara Isla, que té una escarida formulació aforística: “Tierra para la sombra de las alas en vuelo”. Hi ha, encara, poemes en prosa (llegiu l'impressionant Hermanos) i una suite de poemes sobre el desordre de la vida ciutadana, el vici i el plaer. Per fer encara més variat el conjunt, Micó hi incorpora un poema en llengua catalana i un altre en italià. No deu ser estrany a aquest gest el fet que el català és la seva segona llengua, com també la llengua pròpia dels valencians Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, que el barceloní ha traslladat admirablement al castellà. I que la segona és la llengua, entre altres, d'Ariosto, que Micó també ha traduït amb encert.

Clásicos vividos aplega assajos breus sobre autors tan prestigiosos com ara Petrarca, March, Cervantes, Góngora, Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez (que signava JRJ, manera de fer que ha influït en la del mateix Micó, que sovint firma amb les inicials del seu nom compost i els dos cognoms). El llibre, com deia més amunt, constitueix una eficaç invitació a endinsar-se en la lectura (o en la relectura) d'aquests autors. L'anàlisi de l'amor en March, la fina barreja d'elements autobiogràfics i ficcionals en Ariosto, que ajuda a entendre més bé –i a compartir-lo encara amb més plaer– el seu Orlando furioso... L'obra insisteix, encara, en la catalanofília de Cervantes i, entre moltes altres qüestions, compon una semblança magnífica de Rubén Darío: “Darío es, en fin, uno de los dos o tres poetas mayores de la lengua (otro es Góngora; el tercero, que lo escoja el lector)”. Fugint de l'àrid academicisme –però sense allunyar-se mai del rigor acadèmic–, aquests són els apunts d'un home que viu per la literatura, que hi deambula de bon grat (ja ho deixa escrit: el propòsit és “merodear por la literatura”). En aquest sentit, el meu assaig preferit és el titulat Góngora y unos perros muertos, un apassionant repàs a alguns cèlebres quadrúpedes morts de la història de la literatura occidental.