L'endemà del dissabte

Fa una setmana, en sortir de l'Alguer (on només es parla italià i català), creia que a la resta de Sardenya el sard –un idioma que parlen cap a 1.200.000 persones i del qual hi ha documents escrits a partir del segle XI– seria omnipresent. Però va resultar ser més elusiu que les sargantanes que els meus fills provaven de caçar sota el sol canicular que sol haver-hi a Sardenya. Gairebé tothom fa servir l'italià per defecte i als dos diaris locals, La Nuova i L'Unione Sarda, no hi ha ni un trist mot en sard. Als rètols dels carrers, de vegades, el nom original en sard surt sota el nom italià; això sí: en lletra petita i entre parèntesis.

Com que, en arribar a la bella vila multicolor de Bosa, vaig descobrir que el nostre hotel tenia un nom sard, vaig preguntar a la propietària per la situació de l'idioma i em va dir que els mateixos sards s'hi havien girat d'esquena, que consideraven que parlar sard era pagesívol i taujà. Em va recomanar una revista bilingüe, Làcanas, en un article de la qual vaig llegir que el poble sard havia estat condicionat a pensar que sense Itàlia no eren res, que a penes sabien escriure el propi idioma i desconeixien la pròpia història, però que calia ser optimista i tirar endavant perquè, al cap i a la fi, què hi podrien perdre? L'article estava il·lustrat amb un grafit tret d'una paret de Càller: “Sardigna no est Italia”.

Fa pocs dies, el moviment independentista sard va rebre un cop de mà considerable quan les autoritats italianes van trigar 48 hores a enviar hidroavions per apagar un incendi al nord de l'illa que, a causa de la demora, va acabar sent devastadora. Poc després, les mateixes autoritats van decidir no anul·lar una exhibició aèria en què uns reactors de l'exèrcit de l'aire havien de dibuixar els colors de la bandera italiana al cel sard. El govern regional va posar el crit al cel i dos dels quatre partits sobiranistes (Indipendentzia Repubrica de Sardigna i Partito Sardo d'Azione) van organitzar un sit-in de protesta al lloc de l'exhibició, tot insistint que era una beffa a tot Sardenya no enviar-hi avions per apagar incendis i sí enviar-los per fer una demostració nacional militarista. De seguida, el govern central va acusar aquests partits i el mateix govern regional de victimisme. Com a bon català, vaig patir un atac fulminant de déjà-vu.