‘Eric Clapton, slow hand'

Vaig amb metro per Barcelona i el noi que s'asseu al meu davant llegeix un llibre que sembla de caire científic. El noi trenteja, té un aspecte formal, seriós, i semblaria profundament absorbit per la lectura si no fos que desplega una intensa activitat paral·lela de petit format. Com que la música li vessa pels auriculars m'arriba nítidament la veu d'Eric Clapton. La samarreta no enganya, diu “Eric Clapton, slow hand”. El noi segueix el compàs amb el peu mentre amb la mà esquerra toca la guitarra. De manera fictícia, és clar, però sembla reproduir nota per nota la digitació d'un solista, repartint la punta dels dits aquí i allà i movent la slow hand pel braç de la guitarra.

Jo l'estudio amb delit. No sé si em sorprèn més el presumpte virtuosisme del guitarrista virtual o l'aparent concentració amb què devora el llibre. Toca per a l'autoconsum, amb una discreció íntima, sense fer escarafalls i sense molestar ningú. Em meravella aquesta capacitat per mantenir una activitat intel·lectual mentre els peus aporrinen la bateria i amb una mà fa filigranes a la guitarra. Segurament canta per dins i, si algú li sostingués el llibre, amb la mà dreta polsaria les cordes. Sense alçar la vista del llibre en cap moment, és clar, com si tingués uns quants cervells independents, un per a cada activitat.

Si jo em poso música quan treballo, és perquè se sobreposi al soroll que ve del carrer. Però no sé dividir l'atenció: o escric o escolto. Deu ser l'edat, perquè cada vegada hi ha més joves que es posen la ràdio i la televisió per estudiar, i n'hi ha que fan tota una carrera agombolats pel so heavy metal. Si abans la concentració mental requeria un silenci monàstic, ara pot ser que tot vagi a l'inrevés i que sorgeixin ordes religiosos de clausura que garanteixin la recerca de la pau interior posant música màquina a tot drap vint-i-quatre hores cada dia.