El poder de l'FMI

Creat al 1944, les principals funcions assignades al Fons Monetari Internacional van ser les de vigilar el sistema financer mundial i alhora proporcionar assistència tècnica i financera. En cap capítol no s'especifica si ha d'estar al servei dels potentats o de la resta dels mortals, atès que tractant-se de finances ja es fa explícit per a què i per a quins grups treballarà. És un organisme que forma part de les Nacions Unides i que té 187 membres, cap dels quals ha estat despatxat malgrat la crisi global i les mesures d'austeritat que dicta per als altres.

L'FMI també es caracteritza per una incansable verborrea aconsellant –manant– a tort i a dret què han de fer els governs, els empresaris i la pobra gent en general. Un dels seus darrers manaments ha estat el de prescriure per a Espanya que abaixi els sous encara més, i no poc sinó un 10%. Els sindicats han posat el crit al cel, els economistes keynesians tampoc no hi estan d'acord, i no cal dir que els treballadors que ara per ara s'han salvat de trobar-se a l'atur s'han indignat. Tot plegat forma part de criteris econòmics i socials més o menys discutibles, però per altra banda, hi ha un fet tan palpable com indiscutible: l'escandalosa estructura funcionarial d'aquest poderós FMI que actua de caporal.

En primer terme, cal assenyalar que els assalariats de l'FMI estan lliures de pagar impostos. Per què? Doncs, per uns acords internacionals. Es fa palès que els capitosts s'ho couen i s'ho mengen, sempre a favor seu. I si volem continuar enrabiant-nos, esmentem la directora gerent Christine Lagarde, la primera diligència de la qual, en ser designada el juny de 2011, en plena crisi mundial, va ser la d'apujar-se el sou un 11%. En total, un salari anual de 324.000 euros, lliures d'impostos.

Sorprèn que to plegat passi en un sistema democràtic. O potser és que no té res de democràtic, tot i que ens ho facin creure. No hi ha cap partit polític amb ganes i amb força que pugui posar fi a tals desraons?