Penyal de discòrdia

Amb permís de l'entranyable monstre de Loch Ness, les serps d'estiu han passat una mica de moda. Enguany, però, n'ha revifat una de ben grossa i vella: el conflicte hispano-britànic sobre el penyal de Gibraltar. Fent servir com a excusa que les autoritats gibraltarenyes han abocat a les aigües frontereres unes quantes tones de blocs de formigó que entorpeixen la feina dels pescadors espanyols, el govern de Madrid ha endurit notablement la seva reivindicació del penyal, establint estrictes controls fronterers i considerant la possibilitat d'imposar una taxa a tots aquells que vulguin entrar o sortir de la colònia britànica.

Des que els anglesos van prendre per la força Gibraltar el 1704 –una annexió sancionada pel Tractat d'Utrecht el 1713–, Espanya ha intentat reconquerir el territori de totes les maneres possibles. Des d'invasions i setges com ara el del 1779-1783 fins als excessos comesos pel franquisme, com el desplegament de bateries antiaèries a la frontera els anys 60 o la consideració d'una aliança amb els nazis a la Segona Guerra Mundial amb la promesa de recuperar el penyal. Durant les darreres dècades, la reivindicació espanyola s'ha reduït a la diplomàcia i al recurs a tots els organismes internacionals. Sense cap resultat. El Regne Unit s'aferra a la seva possessió, l'últim enclavament colonial en sòl europeu.

Més enllà de l'estira-i-arronsa d'aquest estiu, la situació de Gibraltar sembla bastant inamovible. Al Regne Unit hi hauria d'haver canvis molt profunds perquè variés l'estatus de Gibraltar, que, a més, té el vistiplau de Washington. I al govern de Madrid no li aniria malament carregar-se de paciència i fer servir la mà esquerra que li ha mancat durant la llarga història del penyal de la discòrdia.