La cruïlla d'Egipte
Fou un breu en els diaris, Muhammad el-Baradei tornava a casa seva, a Viena. L'exdirector de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica i efímer vicepresident del govern dels colpistes llançava la tovallola. S'havia equivocat dos cops, primer quan retornà a Egipte com l'esperança blanca del nou país gestat a la plaça de Tahrir. Però, malgrat el seu reconeixement internacional i les plataformes de suport, era poc conegut a Egipte i hagué de renunciar a presentar-se a les eleccions presidencials perquè les enquestes li auguraven un resultat humiliant. Després de més de dues dècades de diplomàcia internacional no coneixia el seu país i va cometre el segon error, donar suport al cop d'estat militar. I, finalment, fou incapaç de seguir en un govern que consentia les matances que l'exèrcit i la policia duien a terme contra els partidaris de Mursi.
El-Baradei no és l'únic que ha comès errors. Les cancelleries occidentals no han entès –o no volen entendre– el que està passant a Egipte. I això que la seqüència és clara: el 2011, la mobilització de l'oposició laica –els Germans Musulmans tardaren a fer-se veure a Tahrir– provocaren la dimissió de Mubàrak; es van celebrar eleccions legislatives i presidencials amb victòria dels Germans Musulmans o de Mursi; aquest destituí la cúpula militar i pretenia que el Parlament controlés l'ajuda militar dels Estats Units que rep directament l'exèrcit i esvaïa així qualsevol sospita sobre un mubarakisme sense Mubàrak on l'exèrcit conservaria el poder real i la Germandat, l'hegemonia social i política; Mursi, atrapat entre una població que creia que la revolució posaria fi de cop a les dificultats econòmiques i socials i la pressió dels salafistes per “islamitzar” el país, va cometre l'error d'impulsar una lectura islamista moderada de la Constitució, que era insuficient per als salafistes i excessiva per als laics, i d'alentir les reformes a l'espera d'un crèdit del FMI, que mai va arribar, per activar l'economia del país. Conseqüència: desafecció de l'exèrcit, oposició de laics i salafistes, desengany i desesperança als carrers. La reobertura de la frontera de Gaza irrità Tel-Aviv i el viatge a Teheran desagradà Washington malgrat la denúncia de Mursi del règim sirià.
La situació recorda la d'Algèria el 1992: Mursi empresonat i a l'espera de ser jutjat, mentre es dilueix el procés a Mubàrak; la Germandat al fil de la il·legalització –molts dirigents han estat detinguts, inclòs el guia espiritual Muhammad Badia; els salafistes i part de l'oposició laica retiren el suport al cop i es distancien de l'exèrcit en veure que vol controlar el poder per vetllar pels seus interessos econòmics; restabliment de l'estat d'emergència, que havia estat vigent tres dècades; matances, crema d'esglésies i aparició d'acòlits d'Al-Qaida al Sinaí projecten una radicalització preocupant o una guerra civil soterrada. I, entre bambolines, Qatar –un règim no democràtic però amb una deriva neoliberal pragmàtica molesta per a Riad– que dóna suport econòmic a la Germandat i a Mursi. També Recep Tayyip Erdogan condemna el cop i denuncia el “terrorisme d'estat”. Mentrestant, l'Aràbia Saudita, els Emirats i Kuwait, temorosos d'una democràcia amb un govern islamista moderat que posaria en evidència els seus règims opressius, donen ajuda econòmica al govern colpista. I, finalment, Washington, que beneí la dimissió de Mubàrak i no condemna el cop, amb el Congrés dividit respecte del manteniment de l'ajuda militar a Egipte, mira cap al canal de Suez pensant en la mobilitat de la seva flota i en el comerç de petroli. La UE, com a màxim, es planteja sancions econòmiques. Tan difícil és distingir entre un govern i un president que, tot i equivocar-se greument, han sortit de les urnes i un cop d'estat de l'exèrcit?
