Crisi, la tempesta perfecta
Dimecres passat el secretari de política sindical de la UGT, Camil Ros, presentava unes dades esfereïdores sobre la destrucció de llocs de treball a Catalunya des de l'inici de la crisi, l'any 2007, amb un balanç de mig milió llarg de feines que hi havia i que avui no existeixen. La xifra per ella mateixa ja indica que la recuperació, quan arribi, serà llarga i problemàtica, perquè ja després d'un gran sotrac econòmic es crea ocupació molt més lentament que la velocitat a la qual s'ha destruït.
El pitjor, però, no és això. El pitjor és que la destrucció d'ocupació només és un aspecte del gran embolic en el qual ens trobem immersos, submergits, embarrancats. Perquè a l'hora de pensar en la recuperació, no hem de comptar només els llocs de treball que s'han perdut sinó l'evolució del poder adquisitiu dels que encara conservem la feina, que ha estat igualment catastròfica en línies generals. Més gent que no treballa i no té diners, més gent que treballa i té menys diners. Afegim-hi, per acabar, el col·lapse del sistema bancari, que no permet la circulació del crèdit. En una societat de consum com la que vivim, i en la qual continuarem vivint a curt termini perquè de moment no ha aparegut cap alternativa consistent, aquesta situació es podria qualificar de tempesta perfecta. Costa veure per on pot arrencar la recuperació, perquè no hi ha cap variable que pugui descongestionar l'immens embús econòmic que hi ha. No costa gaire veure que els efectes de la crisi es notaran molts més anys del que la crisi acabi durant. Ep, sempre ens queda la possibilitat de posar-nos a construir un nou país, que de feina ens en portarà molta, i beneficis, també.
