Quan érem feliços

Un dia varen aparèixer per l'Ajuntament de Girona uns arquitectes de Madrid, autors de diverses promocions importants a la capital del regne. Portaven un pla engrescador: transformar per complet I'entrada a la ciutat per la carretera de Barcelona, enderrocant les naus existents, des d'El Corte Inglés fins a la gasolinera, i edificar de bell nou un complex residencial de gran qualitat que tindria, a més, la virtut que el conjunt de les edificacions seria harmònic, obeint a un pla director. Es tractava de canviar I'aspecte improvisat i xaró que tenien les naus industrials existents per una perspectiva atractiva. L'entrada a la ciutat –que sempre ha estat desafortunada– tindria un aspecte modern. El consistori ho va veure bé. Era llavors quan érem tan feliços, quan tot era possible i els diners no s'havien d'acabar mai, mai!

Els promotors tenien una oficina d'arquitectura pels voltants de Madrid amb més de cinquanta professionals i estaven ben acreditats.
No els va ser difícil trobar l'imprescindible suport creditici per portar
a terme l'adquisició de les naus
que havien d'enderrocar-se. Per als propietaris gironins I'operació era atractiva, perquè el preu que oferien els compradors era generós. La majoria varen accedir a vendre a canvi d'uns imports remuneradors. Fent un càlcul, diríem que l'operació de compra dels solars en conjunt podia costar als compradors no menys d'uns 250 milions d'euros! Els primers pagaments varen ser al comptat, sense problemes. Les quantitats que es varen pactar ajornades ja varen presentar algunes dificultats de cobrament: la crisi començava a ensenyar les dents. Al final d'un estira-i-arronsa, es varen pactar rebaixes, però es va cobrar
la resta.

L'error del consistori va ser no exigir que les naus venudes fossin enderrocades immediatament i els solars resultants, protegits amb tanques fins a començar l'edificació. Es va tolerar que continuessin dempeus propiciant I'entrada a l'interior d'individus que s'emportaren tot el que podia tenir algun valor i malmenaren la resta. El resultats és a la vista: fa anys que tenim una entrada a la ciutat pròpia d'una pel·lícula de zombis. Una vergonya.

La qüestió és trobar una solució a un problema que amenaça de convertir-se en endèmic. És evident que aquell pla urbanístic no es desenvoluparà, donades les circumstàncies actuals i les perspectives futures. Els promotors que el varen impulsar hagueren de rendir-se als bancs creditors i aquests és possible que ho hagin traspassat tot al Sareb –el banc dolent creat per Rajoy– pel que la possibilitat d'arribar a pactes és complicada.

Entenem que el consistori hauria de fer ús del seu poder de convocatòria i reunir les parts interessades i trobar-hi camins de solució. Tot primer per enderrocar les naus existents, tancar els solars i reflexionar sobre quin futur es pot esperar. Tractar amb els bancs és feina feixuga, perquè els ha tocat una rifa en I'edificació, en què no entenen res, i fins i tot s'ho miren amb una certa repugnància!

Però Girona no pot viure més temps mostrant els esquelets d'unes construccions abandonades i malmeses que amenacen ruïna.