Miracle!

Sovint, la família i els amics m'han preguntat per què he ocupat tants càrrecs cívics, compromesos i difícils, perillós algun i cap retribuït. La veritat és que jo tampoc ho sé. A les ciutats i els països els calen espontanis. No sé dir que no. Fa uns anys, la salut m'avisà i vaig parar. Del protagonitzat, detallo tot seguit sols el no retribuït; així, no hi ha els vuit anys de senador. Sumen 201 anys.

1955-1992: El cabdill Franco, en morir, arrossegà l'exposició de flors. Hom la implantà de nou creant els Amics de les Flors. Per 37 anys de dedicació, el consistori gironí em lliurà una litografia amb el text erroni. Retallada a mida, doblegada dues vegades i foradada per passar-hi un tub, llueix a l'airejador del rebost. Als honors, és important trobar-los el lloc.

1965-1970: Vicepresident del Girona Futbol Club; construcció de l'estadi de Montilivi (6 anys).

1967-1973: Promoció turística de Girona; Martes turísticos al jardí de la Devesa (7 anys).

1967-1978 i 1981-1989: Directiu (12 anys)
i vicepresident (9 anys) de la Cambra de Comerç.

1968-1976: Membre de la directiva de Foment del Treball, representant l'empresariat gironí (9 anys).

1975-1977: Organització amb Joan Cals
i N.J. Aragó del Debat Costa Brava (3 anys).

1979-2013: Creació d'El Punt Diari; president fundador, conseller i cronista (35 anys).

1982-2007: Ona Catalana (35 emissors); la crisi canvià diners per experiència (26 anys).

1984-2007: President provincial de Creu Roja i vicepresident autonòmic i estatal de Garanties i Drets i Deures del Voluntariat. Dimitits fulminantment amb els presidents de Girona, Barcelona i Catalunya, liderats per Pasqual Maragall, per pretendre una Creu Roja Catalana.

1996-2006: Membre del consell de Radiotelevisió Espanyola a Catalunya (11 anys).

1998-2007: Vicepresident de l'Associació Catalana d'Empreses Radiofòniques (10 anys).

1999-2008: Presidència del patronat de l'Escola Superior Politècnica de la UdG (8 cursos).

1992-1996: Comissari de la CRI. Amb l'ONU i la Helsinki Citizens Assembly, pactàrem una visita per veure l'interioritat de la guerra als Balcans i inculcar respecte pels drets humans als caps d'estats en guerra. Actuàrem per països amb caps de govern, exèrcits, ministres, polítics destacats i pacifistes. Va ser molt difícil, però aconseguírem un intercanvi notable de presoners civils i millorar les presons. De presoners militars no en feien. Muntàrem un control de recepció i repartiment de les ajudes internacionals. Sobre les massacres de pobles musulmans, els presidents Tudjman (Croàcia), Milosevic (Sèrbia) i Karadzic (botxí serbi) digueren que eren falses. Les fotografies de les matances fetes pels avions espia americans taparen les boques. Amb un vehicle blindat, vam travessar el front Pale-Sarajevo amb una treva pactada que va ser trencada pels serbis, a què seguiren els bosnians. Un obús ens impactà i rodàrem muntanya avall. És evident que l'atac era una trampa: molestàvem tothom! Nervis i tendons de l'espatlla dreta quedaren arrancats. Em robaren tot l'equipatge i els negatius de 360 fotos inèdites de la guerra. Vaig jugar-me la vida per obtenir-les. Sols amb el passi de les Nacions Unides, dòlars i morfina per al dolor, vaig fer Pale-Belgrad-Budapest (500 km) amb un cotxe de Karadzic, Budapest-Zuric-Madrid-Barcelona volant i amb cotxe a Girona. Ratllant la gangrena, operat amb encert, em salvaren el braç. La factura de la clínica Girona visità l'ONU, la Creu Roja, el Senat i el govern i aterrà al meu compte. L'aventura es publicà a tot Europa. Ara bé, en no tenir una paternitat clara els fets, ningú ens donà les gràcies i pocs s'interessaren pel meu braç. Els 100 folis de text de Lluc, el basc i jo, lliurats a l'ONU, van ser publicats als EUA per la fundació Carneggie, amb gran èxit i l'autoria d'un impostor, ambaixador espanyol a les Nacions Unides. He viscut errat; no pas del tot, però. Empaperat, penso triar una 10% i cremar la resta. Els agraïments són a la pila per cremar. Les medalles, d'espantaocells a dos presseguers que tinc al pati. En tornar al Senat, en entrar a l'hemicicle, el president va interrompre la sessió; el ple dempeus m'aplaudí. Vaig emocionar-me. M'acabaven de pagar.