Segimon Serrallonga: veritat

“Dir de veritat, i en la veritat, allò que vull dir, allò que m'ha commogut de debò (que tant pot ser un arbre, com una dona, com el poema d'un altre, com un pensament viu, meu o d'altri, o un pot d'escombraries): no mentir.” Són paraules d'un home honest, Segimon Serrallonga (1930-2002), poeta, filòleg i editor, professor de la Universitat de Vic, traductor de Blake, Brecht, la Bíblia i la poesia antiga. Patriota i esquerrà, expressa l'inexpressable sabent que les arpelles que té (el llenguatge) són insuficients per a un assalt tan absolut. Poesia reflexiva, densa i plena de sentits: el poeta és l'home que sempre voldrà voler, que pateix l'experiència mental del poema abans i després d'escriure'l. Per l'herència cultural, Serrallonga avorreix la insinceritat moral i artística. Satíric a voltes, escriu tankes precioses: “Fórem de sobte/dins l'aire l'un de l'altre,/com sol i aigua/reverberants. Mira/com brilla en la memòria.” Traductor, Serrallonga perfila i exigeix: la traducció és una part més de la creació pròpia i ofereix una llengua viva i orgànica que busca aquella música impossible d'assolir dels originals. Tinc el seu Manifest als joves escriptors (2002) penjat al menjador de casa. Hi parla de la seva educació: sentimental (Verdaguer, Maragall, Alcover), humana (contacte amb Triadú, Riba, Foix), amorosa (“amb la primera i les altres”) i natural. Després diu que el neguiteja “la prosa trossejada en ratlletes”. Continua amb la política: critica la dictadura i la incultura instal·lada al poder. En acabat, demana militància i experiència als joves: “Viviu i després, si us vaga, escriviu bé.”