Cinisme a Síria
“Ser neutral en una situació d'injustícia és posar-se del bàndol de l'opressor.” Aquestes són paraules del premi Nobel de la Pau i arquebisbe sud-africà Desmond Tutu. Ell va patir en pròpia pell la indiferència de la comunitat internacional durant el règim de l'apartheid. Té, doncs, autoritat moral per assenyalar que ser testimoni passiu d'una injustícia és, també, ser-ne còmplice. I si aquesta injustícia provoca la mort de més de 110.000 persones, 250.000 ferits i 4 milions de refugiats, la injustícia esdevé una vergonya que quedarà com una cicatriu a la cara de la comunitat internacional. Malgrat tot, la guerra civil de dos anys i mig a Síria és l'exemple perfecte de totes les contradiccions morals i polítiques possibles. Els dubtes es multipliquen: És lícit participar en un conflicte intern d'un estat sobirà? Han de participar-hi francesos, britànics i nord-americans, si no porta la iniciativa algun país de la Lliga Àrab? Estem preparats per prendre el risc d'acabar armant guerrillers pròxims a Al-Qaida (part dels opositors a Baixar Al-Assad ho són)? Finalment, per què decidim intervenir-hi ara que hi ha hagut presumptament un atac químic que ha causat 1.300 morts i no hem fet res amb les 100.000 víctimes de bombardejos convencionals?
El potencial desestabilitzador de Síria per tot el Pròxim Orient és tan gran que durant dos anys i mig s'ha jugat a mirar cap a un altre costat, deixant el camp lliure perquè Al-Assad reprimís amb brutalitat les ànsies de democràcia d'una joventut revoltada, a l'estil de les primaveres àrabs de tots els països del seu entorn. De moment, els occidentals hem armat l'oposició a Al-Assad, hem aplicat sancions comercials i ens hem omplert la boca amb denúncies, però no ha estat fins que hem vist la brutalitat dels gasos nerviosos utilitzats pel dictador contra la seva pròpia població que Barack Obama s'ha vist abocat a actuar. Havia dit que l'ús d'armes químiques era una línia vermella infranquejable, i ara que el govern de Damasc ha traspassat el límit cal complir amb la paraula donada o perdre tota autoritat. Per tant, els bombardejos que veurem els propers dies serà justament això: una demostració d'autoritat. Occident intentarà rentar-se la cara. Però poca cosa més: es podria considerar com un grau menys de cinisme que el que han practicat fins ara. Millor, si els bombardejos serveixen per atacar aeroports i arsenals d'armes utilitzats pel règim sirià. Millor, si això dóna ànims a una oposició desmoralitzada. Millor, si això desemmascara actituds com les de Rússia o la Xina, que fan bandera de la no-intervenció perquè, precisament, tampoc no volen cap interferència en la despòtica manera amb què governen les seves poblacions.
Mentrestant, a Alep s'està jugant la batalla de Stalingrad d'aquesta guerra, i als afores de Damasc centenars de famílies moren gairebé en silenci pels gasos químics. Molt pocs periodistes estrangers han vist aquesta guerra amb els seus ulls i les seves càmeres. Un d'ells és Joan Roura, enviat especial de TV3, que explicava aquest estiu la capacitat de resistència de l'oposició. Les imatges dels cadàvers sense sang que han omplert els diaris i els Telenotícies d'aquests dies m'han recordat un altre fotoperiodista català d'AP News, Miguel Gil Moreno. Les imatges gravades amb la seva càmera de les víctimes albanokosovars dels atacs serbis a Kosova, els anys 1998/1999, van ser emeses a tot el món. La inacció internacional va deixar de ser una opció. L'opinió pública occidental va reaccionar en veure trens plens de nens famèlics que semblava que es dirigissin a Auswitch. Quinze anys després, es repeteix l'experiència. Imatges contra el cinisme.
