Quan vivíem al límit...

Hi ha coses que eren molt més fàcils quan érem petits. Fa trenta o quaranta anys, cinc amunt cinc avall, era habitual veure la mainada anar a la platja carregada amb el seu flotador inflable. O bé podia ser una rodona sense cap gràcia o bé podia arribar al límit de la màxima sofisticació, reproduint tota mena d'animals. No era gens estrany, en els mesos de màxima canícula, haver d'esquivar dins del mar un grup de joves eixelebrats enfilats sobre la cambra d'un pneumàtic de grandíssimes dimensions.

Tot això, però, ja és història. Pocs flotadors es poden veure avui en dia a la platja, els han substituït braçals, xurros i tota mena d'artefactes que permeten als menuts surar sobre l'aigua sense gaire risc. El flotador, que se suposa que tantes vides va salvar al llarg dels segles, fins i tot ha resultat proscrit pels responsables de seguretat de les platges que cada any expliquen als mitjans de comunicació que els flotadors “transmeten una falsa sensació de seguretat als pares, i que moltes vegades són la causa d'accidents i ofegaments”. No ho sabíem, però nosaltres es veu que vivíem al límit...

En qualsevol cas, l'autor d'aquest invent, avui diabòlic, va ser el capità britànic Richard Ward, que el 1854 va dissenyar una mena de vestit de suro que es portava als bots salvavides. Ward va perfeccionar un sistema de protecció que havien ideat els mariners noruecs, que portaven a dalt dels vaixells blocs de fusta o suro per sobreviure en cas d'enfonsament o quan un mariner queia a l'aigua per accident.

Els flotadors de plàstic inflables que durant dècades van proliferar a platges i piscines són una adaptació per al consum diguem-ne domèstic de les anelles salvavides que obligatòriament porten els vaixells encara avui, així com els iots i qualsevol vaixell a partir d'unes certes mides. Aquests flotadors professionals tenen forma toroïdal i porten uns complements que permeten que s'hi pugui lligar una corda, que es fa servir per aixecar el cos de la persona que es pretén salvar. Les versions més modernes estan equipades amb petits llums i tires reflectores per permetre operacions de rescat durant la nit. Fins i tot els més sofisticats disposen d'un sistema de propulsió que acosta la persona que ha de ser salvada fins a la costa o porten un GPS integrat que en permet la localització.

Les anelles convencionals dels vaixells pesen 2,5 quilos i tenen la circumferència exterior de 73 centímetres i la interior de 44.

En qüestió de seguretat dins l'aigua –sobretot pel que fa a garantir la de la mainada– sembla que qui no té contestació és l'armilla salvavides que, d'altra banda, és un dels invents amb més veterania en el camp del rescat marítim. Les primeres armilles estaven fetes amb bufetes inflades de pells d'animals o també se'n feien amb carbasses buides. Tots aquests enginys que permeten mantenir la flotació no s'incorporen als equipaments navals fins a la batalla de Trafalgar.

La primera armilla inflable porta el nom de Mae West i la va inventar el 1928 el nord-americà Peter Markus. Li van posar aquest nom perquè l'armilla inflada et deixa uns voluminosos pectorals com els de la ben dotada actriu.