Bagul d'estiu
Un estri per a reis en mans d'esclaus
A la Xina els vanos tenien un ús decoratiu i al Japó, ritual
Abans que la tecnologia inundés el nostre món i els locals públics es refrigeressin amb el de vegades polar aire condicionat els humans ja havíem trobat una manera de fer passar la calor: el vano. Encara avui continua sent un bon company de viatge en aquelles situacions en què l'única manera de condicionar l'aire és a còpia de fer anar el canell.
Un cop més els egipcis van ser la primera gran civilització a fer-ne servir. Els seus eren grans, estaven fets amb plomes i els que els sostenien eren els esclaus que havien de procurar que el faraó no passés calor. Amb aquest estri, a més a més, li espantaven les moques i altres insectes. També s'han trobat restes de vanos entre els etruscos, 500 anys abans de Crist.
El vano portàtil és, però, un invent xinès. A banda de fer-lo servir per alleugerir els rigors estivals, pels xinesos era un element decoratiu i un signe d'elegància. Per fer-lo s'utilitzaven sedes, paper, plomes, bambú, encaixos, marfil i fusta. Fins i tot eren una mostra de complicitat amorosa. La tradició xinesa és mil·lenària i hi ha qui en situa l'origen el 2.697 aC en època de l'emperador Hsien Yuan. Una llegenda atribueix la seva invenció a la filla del mandarí Kan-Si, que va fer servir una antifaç per ventar-se durant una festa de disfresses.
Per altra banda, són els japonesos els qui al segle VII després de Crist creen el vano plegable, que té connotacions rituals.
Paral·lelament a la història del vano evoluciona la del ventilador, un sistema més sofisticat per proporcionar aire. Un dels primers ventiladors semimecànics es feia servir 500 anys abans de Crist a l'Índia i a l'Orient Mitjà. El punkah era un ventilador que es penjava al sostre, estava cobert per un marc de tela i funcionava quan els serfs estiraven unes cordes que feien moure el rudimentari ventilador. Les versions autònomes, que no necessitaven ajut humà, no apareixerien fins al segle XIX amb l'arribada de la Revolució Industrial.
Fins que això no va passar, i en societats menys esclavistes, el vano va ser l'únic estri per apaivagar la calor. A Europa arriben des de la Xina portats pels grans viatgers. Es considera, amb tot, que els introductors dels vanos plegables a Europa són els jesuïtes; tot i que va ser Caterina de Mèdici qui els va fer arribar a França.
A Occident, i durant l'edat mitjana, el vano o flabelum formava part de la litúrgia cristiana; es feia servir durant la consagració per protegir l'eucaristia d'insectes i refrescar el celebrant. Entre els països europeus on més arrela hi ha Espanya, on ja apareix documentat al segle XIV, sempre com a complement reial. Al segle XVIII Espanya es converteix en un dels principals productors de vanos del món, juntament amb francesos i italians.
És un segle més tard que tot canvia. El 1832 apareix un dels primers ventiladors mecànics, i el 1886 apareix el primer elèctric, obra del nord-americà Schuyler Skaats Wheeler, que era un aprenent d'Edison. I d'aleshores fins avui.
