Fent caixa entre els adolescents

Tots els moments de la vida tenen la seva pròpia banda sonora. Els records de generacions de persones arreu del món estan units per cançons que comparteixen sense saber-ho. Molts dels fugissers amors de temporada, especialment els adolescents, estan marcats per la música i, especialment, des que la indústria discogràfica és indústria –fins i tot ara que està en recessió–, per la cançó de l'estiu. Aquella musiqueta que les ràdios, les discoteques o els megàfons de les embarcacions que uneixen les cales de les platges de la Costa Brava vomiten de manera insistent fins que et queden gravades al cervell. Fins a odiar-les o guardar-los amor etern.

El mèrit, dubtós o no, que hi hagi cançons associades a l'estiu és de la cantant, pianista i compositora nord-americana Carole King. Corria l'estiu de 1960 i King tenia divuit anys. Juntament amb el músic Gerry Goffin va compondre Will you love tomorrow –una cançó que ella havia començat a compondre quan només tenia nou anys–, que es va alçar fins al número 1 de les llistes d'èxit de la mà de The Sirelles, un quartet femení de vocalistes afroamericanes de moda a l'època, juntament amb un grup d'estètica i música similar: Martha and the Vandellas.

La cançó de King va tenir un èxit espectacular, sobretot entre els adolescents i preadolescents que tenien entre 10 i 14 anys. Les discogràfiques van fer un càlcul ràpid: en aquell moment als Estats Units hi havia uns 15 milions de nois i noies d'aquella edat que disposaven, més o menys, d'un dòlar a la setmana per gastar-se en els seus capricis. Quinze milions de dòlars setmanals en unes mans ocioses. Calia treure'n partit, i la música podia servir per atraure aquella inversió.

Amb els ulls posats en la part del pastís que s'havien de repartir amb els fabricants de gominoles i còmics, la indústria discogràfica va començar a gravar cançons al maig, amb l'objectiu de posar-les al mercat al juny i fer que triomfessin durant l'estiu, un dels moments de l'any en què aquest jovent tenia més temps per a l'oci. Estava tot calculat: una cançó trigava unes sis setmanes a cremar-se.

Aquella és l'època dels èxits d'un format avui substituït, materialment, pel suport digital: el single. Correctament administrats, en dosis calculades, se succeïen a la llista de referència dels hits nord-americans, el Billboard.

Si aquesta mena de música podia triomfar entre un públic tan jove era en bona part per l'innocu de les seves lletres i per l'estil suau de la música: el pop sorgit de Nova York es va estendre ràpidament per tot el país i es va consagrar com el gènere musical preferit dels adolescents i de l'estiu. Ja arribarien temps en què descobririen The Doors, Dylan i els Stones. Però de ben segur noves fornades de joves amb les hormones revolucionades els substituirien; i així ha estat fins a l'actualitat, malgrat que la música de l'estiu d'avui en dia és més dance i house evolucionat que no pas pop.

Sigui com vulgui, la fórmula continua sent la mateixa: una tornada fàcil d'aprendre, una melodia enganxosa i un ball senzill de practicar.