Els grecs s'espavilen per esbargir-se

El turisme és un fenomen que neix com a tal al segle XIX, com una conseqüència del canvi social que produeix la revolució industrial, que facilita els desplaçaments dels treballadors perquè puguin descansar i esbargir-se.

Ara bé, es troben precedents històrics ja a l'edat antiga i, més concretament, al món grec clàssic. Els grecs es desplaçaven per poder dedicar temps a la cultura, a la religió o a l'esport. Ara bé, el moment de màxima mobilitat estava relacionat amb la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat d'Olímpia, que atreien milers de persones; per bé que també era notable el nombre de peregrinacions religioses a Delfos i Dodona per consultar els oracles.

Els grecs no van ser l'única civilització que practicava una certa mena de turisme. També hi havia turistes en l'imperi romà. Dues coses feien moure la població amb possibilitats: els banys termals i les vil·les a la vora del mar. Durant l'edat mitjana l'escanyament econòmic de la societat va posar fi al turisme entès com una activitat relacionada amb l'oci. En canvi va aparèixer un nou fenomen que alguns han gosat qualificar de turisme religiós. Es tracta de la peregrinació de cristians a Terra Santa o a Santiago de Compostel·la i de musulmans a la Meca, en aquest cas una peregrinació que tot creient ha de fer obligatòriament com a mínim un cop en la vida.

Durant els foscos anys de l'edat mitjana, els monestirs es van convertir en hostatgeries que acullen els peregrins sense que aquests hagin d'abonar la seva estada. Uns segles més tard, ja en l'edat moderna, apareixen els hotels, que floreixen especialment durant el segle XVIII, com una evolució de les tavernes i posades del segle XVI. La paraula hotel té el seu origen en la francesa hostel, que al seu torn deriva del llatí hospitale, paraula que remet a la llei d'hospitalitat que regia en temps dels romans i que permetia a qualsevol persona que viatgés per motius pacífics demanar al cap local que li oferís allotjament i menjar de forma gratuïta.

A finals del segle XVI s'imposa a Anglaterra el costum d'enviar els joves aristòcrates a fer el que anomenen Grand Tour quan acaben els seus estudis, amb l'objectiu que completin la seva formació. I no s'hi posaven per poc: el viatge durava entre tres i cinc anys, temps durant el qual viatjaven a França, Itàlia i a d'altres països del Vell Continent. Un llibre anglès del 1800 explica que viatjar era el privilegi d'uns pocs, i recull, per primer cop, el terme turista. Diu: “A traveller is nowadays called a tourist” (Actualment el viatger rep el nom de turista).

Anglaterra es converteix a partir d'aquell moment en la punta de llança d'aquest nou sector econòmic, sobretot gràcies al seu tradicional domini de les rutes marítimes, que faran que al segle XIX siguin els capdavanters dels viatges transoceànics.

Al final de la II Guerra Mundial, ja al segle XX, la producció en cadena d'automòbils fa esclatar el turisme com a fenomen de les classes mitjanes que fugen a la muntanya o al mar. El 1973 hi havia 190 milions de turistes. Molts amb xancletes i mitjons...