Els jutges la sabien molt llarga

Els romans, referència de la civilització moderna, sobretot a Europa, tenien un concepte força japonès del que avui anomenem vacances. Per ells, els dies vacants –paraula que prové de la llatina vacatio– eren dies feiners. La diferència respecte de la resta de l'any és que durant aquest temps estaven exempts de les seves obligacions religioses. És clar que alguns romans vivien en unes vacances perpètues: les classes altes consideraven –tant a Roma com a Grècia– que el treball era una cosa indigna per als homes lliures.

Els primers a tastar el concepte de vacances de veritat van ser els jutges castellans de l'edat mitjana. Alfons X el Savi va redactar el segle XIII un corpus normatiu anomenat Las partidas. Aquesta legislació establia, entre moltes altres coses, que els camperols tenien dret a vacances judicials durant els dos mesos d'estiu en què tenien més feina al camp. En vista de la davallada de feina que això els comportava, els jutges castellans van decidir que, tant per tant, farien tres mesos de vacances a l'estiu.

El seu exemple va ser seguit de seguida pel clergat, que es va apuntar a l'època festiva. Com que ells eren els que impartien classes als alumnes, la mainada es va beneficiar del mateix privilegi. Així neixen les vacances escolars d'estiu i el preceptiu maldecap per als pares que en tenen cura. Eren altres èpoques, però.

Ara bé, les primeres referències al que podem considerar turisme modern estan escrites al llibre del segle XIX Orígens de la França contemporània, d'Hipòlit Taine. Aquest filòsof, crític i historiador francès explica en la seva obra magna que a final del segle XVIII es va imposar el costum entre l'aristocràcia francesa d'estiuejar. Amb l'arribada de l'estiu, els nobles es dedicaven a caçar, menjar, ballar i, tal com narra, “a exercir la comèdia de l'aristocràcia, el primer deure de la qual era l'hospitalitat”. Els nobles que vivien a Versalles i a París viatjaven fins a la regió de la Champagne, on es dedicaven a la pública ostentació de la seva riquesa, que compartien amb els gentilhomes que feien parada i fonda als seus castells.

És l'aparició del ferrocarril a finals del segle XIX el que comença a democratitzar les vacances, atès que el nou mitjà de transport permet que les classes amb menys possibilitats es desplacin lluny de la seva residència per agafar-se uns dies de descans. Tot i que no seria fins a les primeres dècades del segle XX que aquest dret s'estendria entre la classe mitjana, ara ja majoritària.

Coincidint amb el desenvolupament ferroviari, el 1836 es publiquen a Alemanya les primeres guies de viatges modernes i es construeixen hotels als nous balnearis.

El concepte de vacances pagades no es converteix, però, en una realitat fins al 1936, quan a França el govern del primer ministre socialista, Leon Blum, impulsa una legislació laboral revolucionària. El juny d'aquell any, el Parlament fixa la jornada laboral en 40 hores setmanals i estableix el dret dels treballadors a tenir 15 dies de vacances pagades. Aquell any, 600.000 obrers marxen de vacances i l'any següent la xifra es multiplica per tres. La mesura es generalitza en acabar la II Guerra Mundial.