Hitler, promotor de discoteques

La discoteca no és un producte de temporada, per bé que moltes persones associen alguns dels seus records, diguem-ne romàntics per no ser més explícits, als amors d'estiu cuinats a l'entorn d'una música trepidant, un cos amarat de suor i un tub llarg amb una substancial quantitat d'alcohol. La llibertat que proporciona no haver de llevar-se d'hora és el que permet augmentar la parròquia de les discoteques en aquest període, on veles a l'aire lliure substitueixen en molts casos els claustrofòbics ambients de subterrani d'una disco.

Les discoteques són un invent relativament recent. Neixen a la ciutat de la llum, a París, durant la Segona Guerra Mundial, coincidint amb l'ocupació nazi de França. Els nacionalsocialistes van prohibir els clubs de jazz i de ball, i això va provocar el naixement d'un fenomen nou: la proliferació de locals il·legals on els parisencs anaven a escoltar i ballar al ritme de música enllaunada. Un d'aquests clubs il·legals estava situat a la Rue Hachette i portava per nom La Discothèque. Va obrir portes el 1941, inicialment com un lloc on sentir discos de jazz, reemplaçant així la prohibida actuació de bandes de jazz, que majoritàriament eren formades per persones de raça negra. Una mica més tard, el 1947, ja acabada la guerra mundial, Paul Pacine va obrir el club Whiskey a Go-Go, on la gent ballava al compàs dels discos. Aquest club, farcit d'amants del ball, és considerat com un dels darrers grans reductes de l'època del jazz americà i les begudes espirituoses. Ben aviat apareixerien sales, com ara Chez Castel, obertes únicament a persones que tenien invitació.

A finals del 1959 un antic restaurant d'Aquisgrà, a l'oest d'Alemanya, de nom Scotch-Club, es reinventa perquè això de servir només menjar no li acaba de funcionar. Va decidir que en lloc de contractar una orquestra per animar la vetllada, cosa habitual a l'època, faria servir un sistema molt més barat: posar discos en el seu reproductor. El restaurant va reobrir rebatejat com a Jockey Tanz Bar, i el cert és que els va anar bé, malgrat començar amb mal peu. Al principi els clients, acostumats a la música en directe, s'avorrien, fins que un jove periodista local, Klaus Quirini, es va oferir per presentar els discos com si fos un locutor de ràdio. També va innovar en la manera de posar la música: combinava de manera ràpida i aleatòria els vinils, cosa que sorprenia els assistents. Sense voler s'havia convertit en el que es pot considerar com el primer discjòquei de la història, fins al punt que es va canviar el nom pel de DJ Heinrich.

Malgrat que l'ús del negoci havia canviat, algunes formes no ho van fer al mateix temps. Els homes només hi podien accedir si duien jaqueta i corbata i a les dones que portaven pantalons no els deixaven entrar.

El fenomen alemany aviat es va traslladar a altres ciutats i continents. Als Estats Units hi va desembarcar amb els soldats que havien estat destinats a bases de l'Alemanya occidental. I allà va experimentar un creixement espectacular, sobretot a la ciutat de Nova York. Un dels primers a obrir a la ciutat dels gratacels va ser Le Club (1960), propietat d'un immigrant francès. Així com passava en els clubs més exclusius de la capital francesa, només s'hi podia accedir si se n'era membre o s'anava acompanyat d'un soci. També a Nova York i per la mateixa època obre el Peppermint Lounge, un local on s'escoltava música rock i els famosos s'hi deixaven caure, però serà especialment recordat perquè és el primer que incorpora com a atracció les gogós, unes noies en texans que ballen sobre la barra.