Faré cadena

I és clar que faré cadena. És massa important allò que hi ha en joc. Més enllà de cacofonies, el poble de Catalunya, en la seva gran i plural majoria, farà cadena. L'Estat espanyol, tres anys després d'engegar a rodar el pacte estatutari del 2006 i, de passada, el pacte constitucional del 1978 (en les seves potencialitats territorials), encara no s'ha dignat a assajar la més mínima proposta reparadora. Ha condemnat a la inanitat el federalisme català, ha provocat una onada independentista sense precedents, ha donat lloc a les manifestacions més multitudinàries de la història de Catalunya i continua sense deixar entreveure el més lleu indici de disposició al diàleg i al pacte. Només el “dret de conquesta” fa entenedor el seu silenci prepotent. Aquesta és avui la qüestió. Una qüestió de dignitat nacional i de dignitat democràtica elementals.

Tothom que se sent ofès per aquesta concepció imperial i franquista que denota l'Estat espanyol sortirà al carrer i farà cadena: tant els nacionalistes com els que no en són, els independentistes, els federalistes, els autonomistes, els demòcrates en general, la gent de bona voluntat... Aquesta és la força de Catalunya, l'única de què disposa: la força de la seva gent diversa, identificada amb els valors democràtics i amb la voluntat d'autogovern, de diàleg i de pacte. L'única força capaç de contrapesar la força de l'immobilisme. Tothom farà cadena. Catalunya i la democràcia ho reclamen.

Resulta, però, que la cadena humana és una iniciativa de l'autodenominada Assemblea Nacional Catalana, els integrants de la qual han decidit que sigui una cadena “per la independència”. A mi no em molesta. Sé que l'independentisme cou a Madrid i, en conseqüència, em sembla una bona eina per incomodar el son i la mandra del drac: si les nostres raons no li fan ni pessigolles, provem amb eines més esmolades. Vull dir que, també per a un federalista, l'independentisme pot ser un bon instrument tàctic: una palanca per intentar que l'Estat entri en raó.

No es pot negar, d'altra banda, que l'Assemblea està en el seu dret de convocar el que vulgui. Encara que no és menys cert que es tracta de l'Onze de Setembre, la festa nacional de Catalunya, en la qual s'esperen preses de posició nacionals, és a dir, relatives a la immensa i plural majoria dels catalans i catalanes. I és el dret a decidir allò que avui identifica el 80% del poble de Catalunya, democràticament representat al seu Parlament. I és l'exercici d'aquest dret allò que un dia determinarà si el poble de Catalunya vol o no vol la independència. Un dret a decidir que el nacionalisme espanyol tracta de confondre amb la independència per deslegitimar-lo... És evident que, aquest Onze de Setembre, Catalunya necessitaria una mobilització a la mida del 80% del poble de Catalunya, és a dir, al voltant del dret a decidir.

Però la qüestió no és l'Assemblea i les seves posicions. La qüestió és una altra: on són els representants del 80% del vot ciutadà? ¿No els pertocava agafar la iniciativa, fos des del Parlament o des dels partits votats per la ciutadania? Potser és que s'hi oposava la majoria que dóna suport al govern, perquè no volia cedir cap engruna de protagonisme a la resta de forces polítiques? Això seria congruent amb l'oblit en què ha caigut la Comissió Parlamentària pel Dret a Decidir, que contrasta amb el xim-xim que ha acompanyat altres iniciatives. Però, per què l'oposició no n'ha fet una batalla política de primer ordre? Potser ha estat perquè algun partit fatalment desorientat i en hores baixes preferia un cop més passar de biaix? Certament, ni govern ni oposició no han estat a l'altura deguda.

Però no val la pena entretenir-s'hi gaire. No fos cas que els arbres ens impedissin de veure el bosc. Malgrat tot, la gran i plural majoria dels catalans i catalanes farem cadena. Per dir que ja n'hi ha prou, que no admetem el “dret de conquesta” i que exigim un tracte digne i democràtic. Que volem un estat propi per a Catalunya, associat a Espanya, però que, si això darrer no pot ser, haurà de ser independent. Que és Espanya la que té la paraula. I que posem Europa i el món per testimonis.