Teilhardià Puigjaner
A nou dies del nostre Dia D Hora H (ja se sap: a les 17.14 davant del Mur de Ciment i de Lamentacions de les nostres platges, on desembarcarem), pot semblar agosarat –i segurament ho és– parlar-los de Matèria i Esperit, del Cosmos i de la Terra, de Déu i de la Humanitat, d'Alfa i d'Omega, d'Evolució i Transcendència, de Fe i de Misteri i, en fi, de Consciència. De tot això tractà el sacerdot jesuïta francès, geòleg i paleontòleg, Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955).
Algú se'n recorda d'aquell bon, savi i gran home? Segur que sí, segurament pocs, però. Jo en conec uns quants del ram filosòfic, teològic, científic i sacerdotal, entre els quals Joaquim Gomis (director de la revista Foc Nou, que dedicà a primers d'any un monogràfic a Teilhard), Pere-Lluís Font (que ho deu saber tot de tot), el pare Ramon M. Nogués (teòleg i biòleg), mossèn Josep Dalmau (que des de Gallifa parlava de Teilhard al jovent), etcètera. I Josep M. Puigjaner (Barcelona, 1937), que va ser sacerdot jesuïta (com el seu admirat Teilhard), que ha exercit el periodisme (fou el primer corresponsal a Madrid de l'AVUI), diplomat i llicenciat en clàssiques, filosofia i lletres i teologia, assagista, articulista a La Vanguardia, cofundador del Club Arnau de Vilanova, dedicat a pensar sobre la qüestió nacional i, en fi, promotor del diàleg Catalunya-Espanya, que ara veu ben bé que està ben rovellat.
El cas és que Puigjaner ha publicat darrerament una obra deliciosa –noranta pàgines en format dramàtic–, titulada Teilhard de Chardin: l'apassionat combat d'un evolucionista total (Editorial Claret, Barcelona) en què fa dialogar en nou escenes uns vuit o deu personatges, que existiren en la realitat, amics del pare Pierre, al voltant del qual –i amb ell com a protagonista central– debaten, reflexionen i exposen, calmadament però amb passió informada, tots aquells grans conceptes que dèiem al començament.
Aquells diàlegs filosòfics, teològics i humanistes esperançats, que de ben segur existiren en la llarga vida de Teilhard, Puigjaner els recupera creant una obra de ficció que té totes les traces de verídica i versemblant, perquè en ells trobem tots els punts, els citats, que l'il·lustre clergue va divulgar en els seus llibres, conferències i excavacions arqueològiques arreu del món, sobretot en les seves estades a la Xina, i que ja des de 1924 li valgueren una dura condemna del Vaticà, que considerava que anava massa enllà en el seu evolucionisme cristià.
Les nou escenes es desenvolupen entre 1917 (quan Teilhard és soldat sanitari a la 1a Guerra Mundial) i 1953 (dos anys abans de la seva mort, quan un periodista americà l'entrevista), amb una escena final en què, ja mort Pierre, Lucile Swan, una artista nord-americana que el conegué a Pequín el 1929, sola a l'escenari, dóna a conèixer l'escrit pòstum de qui fou el seu mestre espiritual i de qui estava certament enamorada, com pot llegir-se en l'escena cinquena, on Puigjaner hi aboca i evoca tot el que pot donar de si una coneixença home-dona sense activitat sexual per entremig.
Aquest és un dels moments més interessants, tendres i profunds d'aquesta obra dramàtica, que aborda, en altres escenes (amb interlocutors tan qualificats com els teòlegs Henri de Lubac i els filòsofs Gabriel Marcel i Henri Bergson, a més d'un diàleg impagable entre el monsenyor de la Cúria Vaticana i Teilhard, a qui recrimina els seus postulats), qüestions com el dolor al món (fruit dels horrors viscuts entre 1914 i 1918), el mal i el pecat, l'integrisme i l'heterodòxia, la fe en el progrés evolutiu de la consciència humana, el Sentit de la vida i el món, l'élan vital (impuls vital) de què parlava Bergson, la Persona i el Misteri de què parlava Marcel (l'existencialista contradictor de Sartre) i, en fi, de la vida i de la mort com a indissociables de la creació, qüestions que, en el seu escrit pòstum, Teilhard resumeix en una sentència que faríem bé de tenir en compte: “Abans de tocar el cel, ens hem d'ocupar sense treva del progrés de l'Esperit a la Terra.”
I, alhora, com Maragall, tenia el pressentiment d'una “nova naixença” (la vida definitiva en Déu). Entremig de pancartes, samarretes, cadenes humanes, dèficits fiscals i Catalunya i Espanya, podríem, em penso, llegir o rellegir Teilhard. És al que ens convida, des de fa 50 anys, Josep M. Puigjaner, quan traduí del francès al català El medi diví (Nova Terra, 1964), el gran llibre del jesuïta francès que féu del traductor un dels primers teilhardians de Catalunya.
