Condicions per ser una nació
Els experts en sociologia de la medicina parlen de les cinc etapes que recorre el pacient a qui es notifica una malaltia mortal, establertes per Kübler-Ross: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. El lector m'excusarà que no m'hi estengui; tan sols en faig esment perquè la reacció del govern de Madrid, i de la pràctica totalitat de la classe política espanyola, poder judicial al capdavant, respon fins ara amb curiosa precisió a l'esquema, i com que amb prou feines som a la meitat del procés, preveure'l sencer ajudaria a encarar-lo amb més garanties d'èxit per totes bandes.
Les dues primeres fases ja s'han produït, tot i que en l'ordre invers: la ira ha fet efectes prou coneguts a partir de la sentència del Constitucional sobre l'Estatut, i de fet no ha estat superada. Que no s'enganyi ningú, des de la repercussió de la crisi en les retallades i tal com el govern de Madrid està actuant, a efectes pràctics l'autonomia de Catalunya està tan suspesa com si la Guàrdia Civil s'hagués endut emmanillats el govern de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume, però de forma discreta i segurament més efectiva. La negació actua a partir dels últims moviments del polítics catalans –algun humorista gràfic ha representat els governants espanyols com un estruç amb el cap enterrat sota terra–, i culminen amb la reacció, és a dir la no-reacció, davant de la carta enviada per Mas a Rajoy.
Tot i que no s'esperen sorpreses sobre el sentit de la resposta, el procés –que no segueix una pauta successiva sinó acumulativa– és a punt d'entrar en les fases de negociació, depressió i acceptació, tot i que a vegades sembli que s'hi arribarà mai, en especial a la tercera i a l'última. En qualsevol cas, i encara que en primera instància no se'n vegin indicis, que el procés secessionista acabi bé no depèn dels polítics de Madrid, que ja han mostrat que estan disposats a impedir-ho posant-hi tots els impediments possibles i imaginables sinó, enllà de la fortuna de la comparació amb una malaltia terminal, de la determinació dels dirigents catalans, i en general de la majoria de la societat catalana.
No només de la determinació, perquè els últims anys la societat catalana pateix un greu problema de desestructuració i deteriorament cultural, de valors i de repartiment de rols i competències, i això podria semblar una paradoxa, atès que justament ara ha crescut la voluntat secessionista: he dit que ho podria semblar, perquè en els sentiments dels ciutadans són més forts i consistents el cansament i les ganes de treure's del damunt l'administració pública espanyola que la consciència col·lectiva d'un projecte nacional, amb tots els elements històrics i significants que això comporta.
Perquè no es tracta d'arribar a uns ens ideal anomenat estat català, sinó de quina nació, és a dir, quina societat, hi haurà –hi pot haver– darrere de tal estat, al cap i a la fi la cosa que li servirà per tenir l'entitat suficient no tan sols per constituir-se, sinó sobretot per mantenir-se i progressar com a tal. El govern de la Generalitat projecta una llei d'acció exterior per prestigiar Catalunya al món, cal suposar que a Europa en primer lloc; i doncs, què prestigiaran? La indústria i la tecnologia l'han deixat morir; la bellesa natural i la cultura les han assassinat amb implacable determinació, i encara ara les estan rematant; ara mateix els únics trets per reconèixer Catalunya són el futbol, la cuina, els castellers i un Gaudí de parc temàtic. A algú li sembla que n'hi ha prou per articular una consciència nacional? Potser la pregunta és agosarada, i caldria dir, algú –amb capacitat per decidir– s'ho ha plantejat?
S'ha dit que francesos i italians s'oposaran a la secessió catalana per no crear jurisprudència i debilitar-se respectivament en relació amb Còrsega i la Padania, però en realitat el pànic d'Europa és haver de bregar amb l'enorme Grècia –en l'àmbit econòmic– de trenta-tres milions d'habitants que seria Espanya sense Catalunya (el cas em recorda un marit en tràmits de divorci a qui l'advocat va recomanar que no insistís en el fet que sempre havia mantingut la dona, perquè no li serviria de descàrrec, sinó que el jutge l'obligaria a continuar fent-ho). Els antecedents històrics obliguen Catalunya a continuar subvencionant Espanya? Jo diria que no, però cal tenir-ho en compte a l'hora de la diplomàcia, que no sembli el que de fet serà: que es reparteixi entre tota l'Europa rica la manutenció de l'Espanya imperial. Vet aquí dos fronts on els líders de la independència tenen molta feina: rejerarquitzar la societat, i preveure i explicar com quedaria el mapa geopolític de la regió amb Catalunya separada d'Espanya.
Cal suposar que hi ha economistes solvents capaços de resoldre sense entrebancs la segona qüestió, però la primera té un punt de treball d'Hèracles. Ho he dit en més d'una ocasió, no hi ha jerarquies de valors morals i intel·lectuals a Catalunya, i el que és pitjor –un gos que es mossega la cua–, la societat és incapaç de reconèixer i habilitar els agents qualificats per establir-les.
Hi ha un pla intel·ligent per abordar les etapes de negociació, depressió i acceptació de la societat i la classe política espanyola? No sóc gaire optimista que aquesta oportunitat històrica acabi en l'èxit, i no pels perennes impediments dels espanyols i la tradicional apatia dels europeus sinó, per part dels catalans, per la falta d'una articulació col·lectiva de valors de coneixement i autoreconeixement més consistents que la pela, l'animalada i el rot; més encara, per la incapacitat fins i tot de detectar-ne la necessitat.
