Privilegis o drets?

Confondre drets amb privilegis és una mena d'astúcia que sembla interessar l'empresariat. Així ho ha demostrat Joan Rosell, president de la CEOE, en proposar que les condicions de treball dels contractes indefinits i dels temporals s'igualin. No per la banda de dalt, és clar, sinó per la banda de baix. Sense destorb, qualifica de privilegi allò que de justícia correspon als treballadors. Omet que no els ha plogut del cel l'horari laboral, el salari mínim, la baixa per malaltia, l'assegurança d'atur, la indemnització per acomiadament, la pensió de jubilació. Han estat les lleis les que han sancionat aquestes condicions de treball, i ha sigut després de llargues lluites sindicals i personals per obtenir seguretat i respecte vers la feina assalariada. En conseqüència, els termes dels contractes indefinits, lluny d'ésser arbitraris, lluny de constituir uns privilegis, estan basats en els drets aconseguits en un context de relacions empresa-assalariat més civilitzat i menys abusiu. La proliferació de contractes temporals, amb la inseguretat que comporten per als empleats, representa un retrocés en els drets no sols com a treballadors sinó com a persones. Fluctuació en els ingressos monetaris, manca de cobertura social en molts aspectes, submissió absoluta a un mercat laboral determinat per les grans corporacions empresarials i financeres, les autèntiques privilegiades en l'univers econòmic.

No deixa de sorprendre que en una situació en què el nombre de contractes indefinits es contrau de manera alarmant (sembla ser que ara no arriben al 10% del total!), a la CEOE li preocupin llurs “privilegis”. A una organització empresarial en què abunden més els mitjans que els grans, li hauria de preocupar més el foment d'uns vincles fundats a donar seguretat laboral a uns i obtenir fidelització per als altres. Els de baix són motors de l'economia, i ofegar-los significa quedar-se sense clients. No és una posició intel·ligent, atès que qui tot ho vol tot ho perd.