L'etern present

Tota l'extensió de la realitat i tota la profunditat de la història alimenten el present; aquest punt precís on vostè i jo fem la viu-viu, on conflueix el passat amb el futur i on es mantenen les lluites pel poder que tant d'espai ocupen a la premsa de tot el món. De la realitat i de la història només cal seleccionar-ne el fragment idoni, metabolitzar-lo i convertir-lo en munició. Si vostè fos això que ara s'anomena unionista, la història començaria i acabaria el 1978, l'any de gràcia en què es va aprovar la prodigiosa Constitució que sembla que no únicament conté tots els principis legals que ens calen, sinó també tots els principis morals. Si, en canvi, és dels que noten com l'ànima se li eleva conjuntament amb l'expectació i l'èxit anunciat de la Via Catalana de l'11 de setembre, també deu ser dels que aporten sovint al nostre present aquell passat desgraciat però èpic que es va concretar el 1714. En les darreres setmanes hem vist, també, com la història feia acte de presència en forma de salutacions nazis i banderetes franquistes, i hem sentit com alguns polítics barruts les han situat al mateix nivell d'il·legalitat que les republicanes. Moments gloriosos d'aquest etern present que ens demostren el fracàs d'allò que anomenàvem la recuperació de la memòria històrica. A França, on hi va haver tants col·laboracionistes, molts dels quals van ser executats sense miraments, difícilment trobarem qui en reclami l'herència. A Alemanya, on l'ímpetu del nazisme va arrossegar pràcticament tot el país i on la població va expiar culpes sota la crueltat indiscriminada dels bombardejos aliats, ara, l'exaltació del Führer i la seva simbologia està perseguida legalment. A Espanya la Fundación Francisco Franco està subvencionada, molts carrers i places conserven noms franquistes i els cadells del partit del govern, quan es desinhibeixen, alcen el braç a la romana. A Catalunya, en altres moments, el govern va impulsar amb determinació pressupostària polítiques de recuperació de la memòria, però bona part de l'opinió publicada (més que la pública) els va titllar de maniqueistes. La memòria històrica consolidada a França o Alemanya la podem considerar maniqueista? On és la diferència? En les necessitats actuals i en la selecció que fan els que s'esforcen per imposar el discurs vigent. La victòria aliada s'ha interpretat com la victòria de la democràcia capitalista contra el totalitarisme. El conflicte entre els militars rebels i la República contenia el xoc entre dues concepcions del món en aquell moment històric. Una d'inspiració tradicional i reaccionària i l'altra progressista i igualitària. La República, malgrat les tensions i contradiccions, havia significat un salt històric espectacular, però si no hem aconseguit recuperar-la per a la nostra història comuna és perquè en l'actualitat aquesta tensió es manté. I si mai aquell alè esperançat es converteix en un mite actual, voldrà dir que vivim en un present molt més esperançador. O viceversa.