El silenci com a resposta

No és costum d'aquest cronista tornar a escriure sobre una qüestió que ja ha descrit. Els lectors tenen dret al respecte d'aixecar sempre que es pugui plantejaments nous i no redundar sobre quelcom ja publicat. La regla, però, sempre pot tenir una excepció.

En una crònica anterior vàrem assenyalar el drama de les acàcies que, sistemàticament, els serveis de jardineria de Girona es dediquen a matar. Potser la paraula matar és forta, però no se'ns acut d'altra davant del panorama d'uns viaranys que durant molts anys ens ha acompanyat en el passeig Arqueològic i que ara provoca tristesa en contemplar-hi la desfeta d'arbres secs, que només poden esperar la visita del botxí, que haurà d'arrancar-ne fins i tot les arrels. Recordàvem llavors que, pel que sembla, és una decisió presa per tal d'eliminar les plantes no autòctones; i les acàcies no ho són. Abans varen ser les de la font del Ferro i ara, les que segueixen el curs del Galligants, a la vall de Sant Daniel. També assenyalàvem que tota l'explicació que hem sentit és que es tracta d'una qüestió de criteris.

Posteriorment, han aparegut al diari dues cartes al director de persones que han expressat la seva opinió en el mateix sentit. Les cartes, però, aportaven més precisions, una es preguntava quants anys han de passar perquè es consideri una planta autòctona (cent mil?) i denunciaven que els arbres han reposat a la font de la Pólvora, en el lloc de les acàcies mortes, no canten ni gall ni gallina i s'estan morint. Eren dues cartes de ciutadans amb qui aquest cronista no ha parlat ni abans ni després.

Semblava lògic que pel mateix mitjà de comunicació en què s'han publicat aquests escrits els serveis de jardineria responsables repliquessin exposant els seus arguments. Era el recomanable, perquè tal vegada aquests són prou convincents per fer entendre la necessitat de destruir les acàcies.

És evident que un cronista i uns lectors no estem en possessió dels coneixements suficients, ni tenim
notícia de les recomanacions que s'hagin pogut fer des d'una autoritat en la matèria. En el fons, seria una manera de justificar una actuació i fins i tot de divulgar els criteris professionals en què es fonamenta. A part d'una elemental cortesia, tota vegada que els escrits publicats eren prou respectuosos per no merèixer una contestació.

Fora que se'ns hagi escapat el control, no hem vist publicada cap resposta. I és dolorosa aquesta actitud prepotent i saberuda. Ara hi ha el costum de no prendre en consideració el que es pugui dir des de la premsa i donar el silenci com a única resposta, bo i considerant que qui critica és un indocumentat que no mereix la més petita explicació. És una actitud molt prudent, però molt lamentable.