Cap a la tardor

Agraeixo els comentaris que m'han arribat a propòsit de les reflexions sobre la lectura de Guerra i pau que, amb citacions de la novel·la, he fet presents en la sèrie Ombres d'estiu. I me n'alegro que alguns lectors desitgin llegir o rellegir la novel·la. He continuat llegint l'obra immensa de Tolstoi, en la qual he trobat aquest paràgraf: “Del 26 d'agost al 2 de setembre, de la batalla de Borodino fins a l'entrada de l'enemic a Moscou, durant tota aquesta setmana agitada i memorable, va fer aquell temps de tardor magnífic que sempre sorprèn: el sol escalfa més que a la primavera, tot brilla en una atmosfera lleugera i pura, el pit respira amb goig els perfums de la tardor, fins les nits són calentes i, en aquestes nits obscures i tèbies, a cada instant cauen del cel estrelles daurades.” Aquestes circumstàncies estacionals, entre finals d'agost i principis de setembre, a la Rússia de fa 200 anys (i no sé si a la d'ara) semblarien diferents a les que vivim en aquesta part del món durant aquest període que, en tot cas, relacionem amb la fi de l'estiu, però encara no amb la tardor. Tanmateix, amb el canvi de la llum i de l'aire, ja és possible tenir la sensació que comencem a respirar els perfums de la tardor, si bé potser amb menys goig que malenconia.

En aquesta segona quinzena d'agost he mantingut moltes converses en nits que no han estat precisament calentes i ni tan sols tèbies. Una nit vam veure la plenitud de la lluna, però les nits següents el cel era ple de núvols. Vam conversar sobre moltes coses i també sobre Guerra i pau, de manera particular en relació amb l'humanisme de Tolstoi, que, fins narrant les atrocitats de la guerra, sempre concedeix la possibilitat a un gest d'humanitat en què l'enemic és reconegut com un semblant. Hem volgut creure que també hi ha aquests gestos en els espantosos conflictes del món actual en què sempre hi ha un poder que reprimeix i mata. I hem esperat l'instant en què caiguessin del cel estrelles daurades.