Un debut amb aspecte de formatge

Una de les coses que ens ofereix l'estiu és la possibilitat de recuperar aficions que durant l'any no podem practicar. Tot i que la lectura no és exactament el que podríem considerar una afició ocasional –hauria de ser pràcticament una obligació–, és cert que el frenètic ritme del dia a dia ens deixa poques ocasions per dedicar-les a la lectura i l'estiu ens ofereix l'opció de recuperar lectures que fa temps que hem deixat aparcades o que tan sols ni hem començat.

Tot i que l'aparició dels llibres electrònics està començant a canviar les tendències del mercat a un ritme accelerat, el paper encara conserva l'hegemonia en l'àmbit editorial. Durant l'estiu un dels formats amb més èxit és el del llibre de butxaca, per dos motius: portabilitat i preu. Si durant la resta de l'any és l'eina preferida dels lectors del transport públic, a l'estiu ho és dels visitants de platges, piscines, càmpings i llocs de descans a l'aire lliure en general.

Tot i que s'ha convingut que el llibre de butxaca com a tal neix el 1935 com a iniciativa empresarial britànica, el cert és que al llarg de la història antiga es consignen diversos intents d'aconseguir llibres de menor mida i pes que els dels formats estàndards de cada època. Aquesta era una necessitat ja present a l'antiga Roma. Allà, al segle I, hi havia uns llibres anomenats pugilares, en forma de còdex, que es podien subjectar amb facilitat amb la mà.

Hi ha autors que afirmen que el primer llibre de butxaca de tots els temps és medieval; es tracta del Codex Rotundus, un còdex molt peculiar, de forma rodona (com un petit formatge de bola), de 266 pàgines, escrit en llatí i francès amb un diàmetre que no arriba als 9 centímetres i enquadernat amb un llom de 3 centímetres d'ample. Les cobertes se subjecten amb tres ancoratges metàl·lics, un autèntic prodigi.

L'obra és de caràcter religiós i, tot i que se'n desconeix l'autor, s'especula, per referències estilístiques i documentals, que podria ser una persona de l'escola flamenca que hauria treballat durant un temps amb els mestres de Dresden. Tampoc se sap qui en va ser el primer propietari, tot i que es creu que podria haver estat una pertinença del comte Adolfo de Clèves i La Mark, un senyor feudal que hauria estat en contacte amb la cort de Borgonya, cosa que l'hauria portat a formalitzar aquest encàrrec.

Amb la invenció de la impremta va ser l'italià Aldo Manuzio el primer a llançar una col·lecció de llibres que resultessin còmodes per fer servir durant els viatges. Aquests llibres es descrivien com a enchiridi forma, que vol dir llibres amb forma compacta o de manual. La família Elzevir va fer el mateix a Holanda al segle XVII amb una col·lecció d'autors clàssics. Tot i que va ser des d'Alemanya des d'on es van difondre a la resta d'Europa llibres de dimensions reduïdes i almanacs il·lustrats com a literatura d'entreteniment.

Ara bé, la irrupció massiva del llibre de butxaca es produeix el 30 de juliol del 1935, quan l'editorial anglesa Penguin Books inunda el mercat de llibres de butxaca, i arriba a una xifra de vendes de tres milions de llibres el primer any de vida de la nova editorial. Penguin aposta per aquest format com a eina per reflotar l'editorial britànica Bodley Head, que per la conjuntura econòmica mundial estava en molt mala situació. La inspiració la troba l'editora a l'estació de tren d'Exester, on només es poden comprar per llegir revistes barates. I ella es pregunta: per què no vendre llibres a preus raonables en llocs com ara estacions de tren? Havia trobat la seva pedra filosofal.