Una altra màquina de Da Vinci

Hi ha dues coses que una persona acostuma a guardar com un secret: que no sap nadar o que no sap anar en bicicleta. No haver anat mai en bici té un avantatge: no tens problemes de memòria. És prou coneguda la dita que afirma que anar en bicicleta és una cosa que no s'oblida mai. I es veu que és veritat.

El que tampoc ha restat en l'oblit és l'origen ancestral de la bicicleta. Per estrany que pugui semblar es veu que els egipcis (qui si no!) ja havien fet les seves temptatives d'aguantar-se sobre alguna andròmina de dues rodes. Al temple de Luxor, uns arqueòlegs van descobrir un jeroglífic (datat de fa uns 3.400 anys) on es representa un home en equilibri sobre el que sembla una bicicleta, tot i que només consta d'una barra i dues rodes. També les antigues civilitzacions xinesa i índia van fer experiments més o menys semblants.

El primer a dibuixar una bicicleta autèntica és Leonardo Da Vinci. En la seva obra Codex atlanticus apareix una màquina dotada de transmissió per cadena i amb pedals. Ara bé, no és fins al segle XVIII que es consigna el que popularment es considera l'avantpassat de la bicicleta moderna. L'invent sorgeix a França després de la Revolució i porta per nom celífer. El seu inventor va ser el comte Mede de Sivrac, que va arribar-la a presentar al Palau Reial el 1790. L'aparell era un senzill bastidor de fusta que portava un petit coixí a la part del darrere i que, tot i que tenia dues rodes, no tenia ni pedals ni manillar. La part del davant simbolitzava el cap d'un animal (preferentment un lleó o un cavall). La persona que muntava el celífer es donava impuls picant el terra amb les cames. Com passa sempre, alguns historiadors mantenen que el professor Ozanam de la Sorbona ja havia construït una rudimentària màquina el 1693.

L'alemany Kart Friedrich Christian Ludwig Drais va perfeccionar l'invent francès i l'abril del 1818 va presentar en un parc de Luxemburg la draisina, tot i haver-la inventat dos anys abans. Hi havia incorporat una mena de manillar que pivotava sobre el quadre de fusta i que permetia girar la roda del davant.

El 1817, els anglesos fan la seva aportació a la història de la bicicleta creant uns models coneguts com a balancins o hobby horse (que vol dir ‘cavallet de fusta'). Eren de ferro i més lleugers que la draisina i incloïen un seient que es podia ajustar i un espai per poder posar-hi els colzes. L'invent es va patentar als Estat Units el 1819, però va aconseguir un èxit escàs.

El 1839, Kirkpatrick Macmillan, un ferrer escocès, hi afegeix unes palanques de conducció i una mena de pedals, cosa que permet per primer cop que el ciclista impulsi la màquina sense haver de posar els peus a terra; però seran un pare i un fill francesos de cognom Michaux els qui inventin els pedals moderns. Fabriquen en sèrie el seu velocípede, que acaba rebent el nom de michaulina. El quadre i les rodes eren de fusta i els pneumàtics eren unes anelles de ferro que recobrien la fusta.

El 1869, els anglesos James Starley i William Hillman creen el bicicle: està format per una descomunal roda davantera i una petita posterior. El 1885 és la data en què les rodes homogeneïtzen la mida. És Starley qui uneix una carcassa en forma de diamant, dues rodes de mida semblant i una forquilla davantera inclinada de tal manera que permet que la roda es pugui moure en línia recta. La bateja com a Rover. Som a finals del segle XIX i l'ús de la bicicleta s'estén ràpidament entre la societat industrialitzada, mentre cada cop s'hi introdueixen més modificacions.