800 anys de Muret
El record de Muret sembla insinuar que la incapacitat catalana per fundar estructures polítiques sòlides es troba més arrelat en el nostra condició col·lectiva
Enguany, l'endemà de la Diada de la cadena humana, el 12 de setembre, es commemoraran 800 anys d'una de les batalles més decisives, tal vegada la més decisiva, de la història de Catalunya, la batalla de Muret, esdevinguda el 1213. La gairebé completa absència d'actes commemoratius d'aquesta efemèride (jo almenys no en tinc constància de cap) demostra la manca d'interès institucional i l'escàs coneixement popular d'aquells fets malgrat a aquestes alçades la historiografia ja compta amb aportacions força sòlides que haurien de merèixer una major divulgació. Algú podria al·legar que Muret representa una derrota sense pal·liatius i que no s'escau cap mena de pompa, però aquesta és una excusa poc assumible per a un poble que ha triat la desfeta de l'11 de setembre de 1714 com a centre del seu imaginari nacional. De fet, el trànsit per la fina línia de l'extinció en el qual ens vam col·locar el 1714 deriva del fracàs en la construcció d'una potència a l'Europa occidental que es va començar a gestar en la catàstrofe de 1213.
Amb el pretext d'acabar amb l'heretgia càtara que s'estenia pels territoris d'Occitània, el papat i el rei Felip II de França es van conjurar per enviar un exèrcit de croats liderat per Simó de Montfort contra la noblesa occitana la qual va buscar aixopluc en Pere I (paradoxalment anomenat el Catòlic) i les seves tropes catalanes i aragoneses. Les hosts de Pere I van provar de prendre la fortalesa de Muret, situada a uns quilòmetres al sud de Tolosa i repel·lir així l'ocupació dels croats en aquell territori però la cavalleria comandada per Simó de Montfort fou implacable: va trencar el setge, va esclafar els exèrcits aliats i el rei Pere I va morir en el camp de batalla. A Muret, doncs, es va escapçar la influència catalana sobre Occitània i les possibilitats d'expansió al nord dels Pirineus a la vegada que França consolidava la seva hegemonia. Les posteriors conquestes de València i de Mallorca per part del fill i successor de Pere I, Jaume I, gairebé signifiquen un premi de consolació comparat amb el formidable apogeu polític que podria haver significat derrotar el braç armat enviat per França i pel papat i forjar una unió amb els territoris occitans que arribés gairebé fins a la Borgonya. Jaume I, en el fons, es va limitar a apedaçar els greus errors comesos en el regnat del seu pare, que no sols van incloure la qüestió occitana, sinó també haver ajudat a l'expansió castellana a la península Ibèrica contra els sarraïns a canvi de no-res, política que es va concretar a la batalla de les Navas de Tolosa esdevinguda tan sols un any abans de Muret, el 1212. Perdut l'avenç sobre França i sobre Castella als catalans sols ens va restar la Mediterrània en un projecte que, tret de les excepcions dels segles XIII i XIV, es va trobar més centrat en aspectes comercials, econòmics i culturals que militars.
El record de Muret sembla insinuar que la incapacitat catalana per fundar estructures polítiques sòlides no deriva sols del costum d'haver sobreviscut d'ençà de 1714 sense un poder sobirà sinó que, d'alguna manera, es troba més arrelat en el nostra condició col·lectiva. Tot plegat sembla que sempre ens movem en la direcció contrària a com actuen els pobles que han creat un aparell de dominació sigui per erigir-se com a protagonistes dels avatars històrics o sigui, simplement, per protegir-se amb efectivitat dels seus veïns.
El procés cap a la independència en el qual semblem immersos de moment no representa un canvi substancial en aquesta constant que s'ha reproduït durant segles. La manca de claredat en el discurs sobre els objectius que ens proposem, la suprema autoexigència (per exemple, l'apel·lació a unes supermajories que no s'han exigit mai a cap comunitat que hagi aspirat a la sobirania) la poca consideració cap als elements que determinen la nostra identitat nacional (fins i tot amb la predisposició a renunciar a la llengua com a moneda de canvi de la llibertat política) o la ingènua confiança en el fet que les relacions de força (incloses les reaccions violentes) no tindran cap paper ni en el trànsit cap a la secessió ni en la defensa del futur estat independent serien l'adaptació contemporània a això que podríem anomenar, per contraposició a la voluntat de poder, la voluntat d'impotència.
De moment, els catalans ens estem convertint en el poble de la història de la humanitat que deu haver impulsat més actes reivindicatius massius per a la seva independència nacional sense resultats tangibles, circumstància a la qual s'hi afegirà la cadena humana del proper 11 de setembre. El rerefons continua dominat per una visió d'un canvi en les relacions internacionals, amable, post bel·licista, inspirat en una Europa aixecada sobre la protecció dels drets humans i el desenvolupament econòmic. Però sembla difícil eludir els meandres que flueixen en el subsòl dels conflictes entre les comunitats humanes i no està tan clar que un repte com el de la creació d'un nou estat a la Mediterrània occidental no desfermi forces terribles com les que van topar a Muret fa 800 anys. Per exemple, algú pot creure que l'estat francès, amb la memòria històrica que acabem de narrar, acceptarà sense reserves que torni a emergir un dels seus rivals seculars? No contemplar totes aquestes variables ens col·loca més a prop del fracàs que ha caracteritzat l'acció política catalana d'ençà de les imprudències de Pere I que d'un èxit que representaria un canvi radical no sols en la nostra idiosincràsia sinó també en l'equilibri de poders del continent europeu.
