Els nostres colors
El llibre de Michael Sandel ‘Lo que el dinero no puede comprar' (Debate) és una barreja d'assaig d'actualitat i de pel·lícula de terror sobre els canvis graduals que han acabat per colonitzar la nostra vida quotidiana a partir de l'entrada en estampida del mercat
Dilluns 9 de setembre de 2033, el Barça juga el primer partit a casa de la lliga europea, l'única competició futbolística veritablement competitiva que continua sent rendible. El Verizon-FC Barcelona rep el totpoderós Gazprom-Zenit de Sant Petersburg. Aquesta temporada s'obre amb un xou televisiu que serà transmès per a tot el món. La multinacional Maersk, en una de les considerades operacions publicitàries del segle, ha comprat per aquest partit els drets exclusius de la publicitat estàtica de l'estadi. La imatge omnipresent de l'estrella blanca sobre fons blau és realment impactant.
Els equips salten al terreny de joc, no sense abans fer-se la foto de rigor amb els nens. Dos preus. Categoria A: foto de conjunt. Categoria B: exclusiva per a un nombre reduït de nens i que inclou la foto d'equip i una d'individual amb un dels jugadors locals a escollir. Per a la categoria B, la subhasta de places finalitza una hora abans del partit. Després dels missatges comercials habituals, la pilota es posa en moviment. La primera part resulta avorrida, el joc és conservador.
Al descans el públic en parla mentre espera tanda en una de les dues cues que condueixen a l'entrepà. A l'esquerra, la cua més llarga. A la dreta, el servei premium, amb poca gent i un 50% de recàrrec per celeritat. Ben a prop, a tocar de les màquines de vending, empleats del club ofereixen el producte estrella de la jornada: una rèplica oficial numerada de la pilota de la final que va donar el títol al Verizon-FC Barcelona dos anys enrere. Precisament davant del mateix i mític Gazprom Zenit, guanyador del títol en les quatre temporades anteriors. A la boca de l'estadi, les pantalles de les cases d'apostes recorden que encara es pot apostar pel resultat final, per qui rebrà la primera targeta del partit o per qui farà el primer gol.
La segona part segueix ensopida. Els entrenadors fan moure la banqueta. Els canvis del FC Barcelona vénen patrocinats per China Telecom. Els del Zenit, per Chevron. Poca cosa més. El partit acaba amb un decebedor empat a zero. El més destacat del partit: sis córners UPS, una perillosa falta Tata i un Visa pal fluix i gairebé sense angle. La gent comença a circular indiferent cap a l'estació de metro SK Group. En acabat, com sempre, mentre les llums del Toyota New Camp es van apagant apareix el servei de recollida acompanyat pel certificador oficial. S'enduen les porteries, un tros de gespa, els banderins i tot seguit enfilen cap als vestidors de l'equip i àrbitres, on acabaran d'aplegar botes, pilotes i altre abillament d'interès per a col·leccionistes, especuladors i departaments de banca d'inversió especialitzats en parafernàlia esportiva.
Els socis més grans diuen que anar a l'estadi ja no és el que era, que es nota. La cosa va començar a canviar, comenten, amb la nova directiva que obligava els futbolistes a cobrar per signar autògrafs. D'altres situen aquest moment en la llei de conversió forçada de les associacions esportives no mercantils a societats anònimes. Fou aleshores que es va produir l'entrada dels fons sobirans noruec i xinès que actualment tenen la majoria de les accions del club. Altres situen el moment de canvi en l'escàndol immediatament anterior, el multimilionari i fallit fitxatge del senegalès Aminata. Un fitxatge finançat per un banc local a punt de fer fallida, que va ser rescatat amb diners del Banc Central Europeu i que acabarà pagant el ciutadà. Un darrer home remarca encara la perversió de tenir uns nous amos que es permetin especular amb les pòlisses de vida dels jugadors, obligatòries per contracte, i que després el club revèn. No hi ha dret, diuen. Punt i final del nostre conte.
El llibre de Michael Sandel Lo que el dinero no puede comprar (Debate) és una barreja d'assaig d'actualitat i de pel·lícula de terror sobre els canvis graduals que han acabat per colonitzar la nostra vida quotidiana a partir de l'entrada en estampida del mercat. El propòsit del text no és el d'escandalitzar. Tot i que ho fa, i molt. El propòsit és el de reflexionar sobre què ens deixem pel camí quan permetem que els valors del mercat (tot té un preu, tot és comercialitzable, el mercat és progrés, etc.) entrin per la porta i s'hi estableixin. A grans trets, diu Sandel, es produeixen dos impactes. Per una banda, la individualització, el trencament del sentit de comunitat, en un món creixentment dividit en funció de la capacitat de consumir. De l'altra, la corrupció, el deteriorament del sentit d'allò envaït pel mercat. En la ficció a dalt exposada: el sentit de col·lectivitat, de formar part d'un tot, d'afeccionats i de socis. També la degradació de l'experiència esportiva, tant la dels jugadors com la dels espectadors.
Sandel dedica unes quantes pàgines a exposar els canvis que ha comportat als Estats Units la comercialització de l'esport; la barreja entre finances, especulació i assegurances; la comercialització de la sanitat; dels espectacles municipals; dels regals, de les adopcions. Si tot té un preu, també el mercat té un preu: el que deixem al darrere. El mercat té la capacitat d'estendre's, de desplaçar els valors existents i reemplaçar-los per d'altres on hi apareix el diner. Tot plegat, tot sovint, substituït per quelcom que no serà millor ni ens durà on volem anar. No hi ha res a fer, diuen. Ens imaginem un FC Barcelona sense Ibrahimovic o sense Neymar? Jo sí. Aquest és el crit que fa Sandel en el seu llibre: el de demanar-nos reflexió sobre el camí que estem encetant, cap a on ens porta i si ho volem així. Per seguir la història, en el nostre conte un altre personatge diria que tot va començar vint anys enrere amb la jugada Qatar Airways. D'altres ho discutirien.
