Les setmanes decisives

Avui acaba una d'aquelles setmanes que molta gent va dir que seria decisiva. De setmanes decisives n'hi ha moltes al cap de l'any, però que es digui que ho són tant com aquesta no. Per uns ho haurà estat perquè han fet exàmens de setembre o de selectivitat i per altres –inclosos bastants dels que s'hagin examinat– perquè era aquella setmana que any rere any polítics i periodistes ens recorden que comença també un nou curs polític. La cosa va de cursos, doncs. Els dels exàmens encara no saben quin curs faran; polítics, periodistes i el país amb ells, ja hem començat la carrera. Aquest any, a més, molts dels que han parlat del nou curs polític ho han fet amb més contundència que mai. Han dit que serà un curs decisiu per conèixer el futur de Catalunya i ho han dit indicant que és un curs d'aquells que, si no es passa, toca anar a buscar el futur cap a una altra banda.

On el buscaríem, però, la majoria dels catalans si no ens en sortíssim? En el federalisme de Pere Navarro? En la proposta reformista de Sánchez-Camacho? Ens conformaríem amb coses que altres diuen que ens ajunten i que volen immutables com la lliga de futbol o l'Espanya eterna? “Canviar per continuar junts”, ha escrit un d'ells, recordant la frase de Lampedusa, tal com han fet tantes altres vegades tants altres. Però ja no és temps de rebaixes. Dita avui, la frase de Lampedusa sona com proposar a algú que vagi a comprar i que torni a casa amb roba vella. 11 de Setembre. És curiós constatar que quasi tots els que ens agafarem de les mans d'aquí a tres dies ho farem no perquè vulguem estar junts, sinó perquè volem separar-nos. I és curiós també constatar que als que no els agrada que fem cadena diguin que volen que continuem junts. Sí, és ben curiós.

Més decisives, però, que algunes setmanes, han estat algunes degradacions constants. Immutables com la seva idea d'Espanya o com el que volen moltes noves parelles. “No vull que canviïs mai”, comencen dient. “L'he deixat perquè no hi ha hagut manera de canviar-lo”, acaben.