Economia amb noms i cognoms
Hi ha dues maneres de parlar d'economia. L'una és fer-ho amb xifres i percentatges, i l'altra, amb els noms i els cognoms que hi ha al darrere de les activitats econòmiques. De fet, són maneres complementàries. Es pot parlar de les reformes del govern espanyol o bé precisar que són les del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, aprovades pel govern de Mariano Rajoy.
Es pot dir que la indústria de l'automòbil a Catalunya ha fabricat un nombre determinat de cotxes, durant un any, o es pot concretar dient que la Seat i la Nissan han fabricat aquells cotxes, ja que no hi ha d'altres fabricants. A mi m'agrada l'economia amb noms i cognoms de polítics, d'empresaris o d'empreses. Molt sovint has d'anar a la macroeconomia per entendre el que passa, ja que no pots enumerar, per exemple, totes les persones inscrites a les llistes d'atur sinó donar el percentatge de desocupats sobre la població activa. Però molt sovint és possible donar el nom dels protagonistes. Si hi ha un problema al ferrocarril de Barcelona a Sarrià, el responsable és el director general dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Els empresaris de l'Estat estan representats per la CEOE, però hem de tenir en compte que el seu president és Joan Rosell, que viu més a Madrid que a Barcelona, però torna a casa sempre que pot.
Em resultaria molt difícil d'escriure un llibre sobre l'estructura econòmica de Catalunya, que és un llibre en què només hi ha xifres. D'altres ho han fet molt millor del que podria fer-ho jo. Però en aquelles obres hi trobo a faltar els noms i cognoms que hi ha sempre al darrere. Es difícil de fer-ho amb relació als Estats Units –ja que aquest país és molt gran i divers– en què hi ha milions d'actors no secundaris. En canvi, a Catalunya n'hi ha tan sols uns centenars o alguns milers, si parlem d'una comarca, d'una ciutat o d'un sector industrial o de serveis. He après més sobre la indústria tèxtil catalana –que descansi en pau!– pel coneixement personal que he tingut dels cotoners i dels llaners que no pas pels seriosos estudis sobre el sector. O, en tot cas, he entès millor les xifres que hi donaven. De la mateixa manera, si dono l'opinió sobre el que ha passat a les caixes d'estalvi catalanes és perquè al darrere seu hi veig unes cares, un caràcter, uns coneixements o desconeixements que n'expliquen les raons de l'èxit o fracàs.
Em poso nerviós quan escolto seriosos acadèmics per la ràdio, els veig a la televisió o els en llegeixo els escrits, i m'adono que coneixen l'economia a través de les estadístiques i que tenen un coneixement mínim de com funcionen les empreses, de qui pren les decisions i de com es prenen. Són economistes teòrics. La persona o les persones compten molt, sempre.
Més d'una vegada, en fer història, he entès un fet econòmic en saber el nom de l'esposa del president de la societat o la relació d'amistat del conseller delegat amb un polític. Quan parles d'un empresari has de saber a quina escola va anar, quines amistats té, amb qui està casat i quines són les seves dèries.
