LA GALERIA
Esperant una postal
És el primer estiu que no rebo cap postal d'amics que fan vacances
És el primer estiu que no rebo cap postal d'amics que fan vacances, o que han marxat de viatge. No se n'han anat per la crisi? M'han oblidat? Em torno antisocial o és un altre canvi en les formes de vida? La resposta me la dóna l'amable i eficient cartera que des de fa anys ens porta el correu. En certa manera, em tranquil·litza (però no del tot): no, no necessàriament és marginació social (que potser també), sinó sobretot que ja pràcticament no se n'envien. “Aguanten més les felicitacions de Nadal que les postals de vacances”, m'explica amb el coneixement i la seguretat que dóna l'experiència. Ben mirat, és lògic. Quin sentit té, avui, enviar la imatge d'una ciutat llunyana a un amic, si des de qualsevol giny electrònic ell en pot veure 10, 15 o 20 de més qualitat? D'altra banda, la impaciència i la immediatesa amb què cada vegada més actuem tots plegats no concorden amb aquest mitjà de comunicació que requereix triar i comprar la postal, després el segell, pensar què cal dir (uf!), escriure a mà (ui!) i trobar una bústia (uix!). És clar que això ho podríem analitzar d'una altra manera, i considerar que avui el valor de la postal no és tant la informació que conté sinó que és precisament el temps que hem esmerçat a escriure-la i enviar-la. Els humans som temps i amb la postal podem enviar sentiments i una part (petitíssima) de la nostra vida. De tota manera, se'n continuen venent, poques o moltes, perquè els expositors de les botigues de souvenirs en continuen oferint. Els fas girar i descobreixes una peculiar barreja de postals innovadores fetes per artistes joves, amb altres de convencionals de paisatges o monuments i també moltes de frívoles i d'un mal gust espantós amb el nom de pobles de la costa. Tant que ens esforcem a oferir serveis turístics de qualitat i heus aquí uns pits enormes que viatjaran i passaran de mà en mà vinculats al nom de la Costa Brava. Unes i altres, a poc a poc desapareixeran substituïdes per altres canals o mitjans que, paradoxalment, exigim que siguin segurs i privats. El secret de la correspondència és sagrat i no admetem que ningú intercepti les nostres comunicacions. En canvi, enviem postals obertament, sense sobre protector, acceptant fer públic un cert grau d'intimitat; expressions personals, petons i records que aquest estiu no he rebut. Vivim desbordats i enterrats de compulsius i efímers missatges del Whatsapp, i ens perdem les postals que porten i guarden la lletra, el nom i el temps dels parents i dels amics.