De la lògica a l'epilèpsia
En política, jugar amb foc equival a cremar-se. És consell del seny català, al qual va apel·lar Jaume Balmes en el seu Criteri. Els nostres vells el defineixen a la pota la plana: “Si no vols que se sàpiga, no ho facis.” La nostra escenografia política no pot ser més desastrosament absurda; més equívocament indefinida. Quan la lògica perd la seva posició en els afers públics, la distorsió final és només el mal menor; l'habitual, el despropòsit i, en la seva màxima connotació, l'epilèpsia política. El vell i savi per empíric Josep Tarradellas, que va tenir més de 35 anys per reflexionar en la solitud de les seves vinyes de Clos Mony, en el seu exili de la Touraine, repetia sistemàticament dues sentències: “No es pot repetir la bestiesa dels fets de l'octubre del 34”, i “a Esquerra Republicana, que era el meu partit, estaven sonats”. No cal dir que els seus judicis feien referència al 1934.
El pitjor és que certs fenòmens es repeteixen, perquè determinades pulsions no varien, i en l'ànima dels pobles que renuncien a considerar la seva Història, la fatalitat els condueix a la repetició dels actes, dels errors, dels atacs epilèptics. I en medicina aquesta diagnosi té remei gràcies als avenços neurològics i de la farmacopea, però en política no passa el mateix, per desgràcia. Potser per la meva formació eminentment aristotèlica, no participo de la idea de fer les coses a contravent, ni d'aixecar castells sobre la sorra. Les construccions de pedra picada, desproporcionadament sòlides, perquè cap pas tingui retrocés, ni s'ensorri cap edificació. De Victus ja n'hauríem d'estar farts i apresos per tornar-nos a les epilèpsies polítiques.
Es pot dialogar amb un mur de frontó? Per ventura, és sostenible un procés sense interlocutor? La primera consideració prèvia a una estratègia és conèixer el procediment cap a l'objectiu buscat, sabent qui serà el nostre obstacle contradictor i qui s'aventurés les forces opositores al nostre projecte. La meva impressió és que ni a Madrid visualitzen correctament el que Catalunya és, i aspira a ser, ni a CiU tenen afinats els violins per entonar un “cop de falç” estrictament triomfal. Algú es pot sorprendre d'aquesta postergació a la fórmula plebiscitària, el 2016, que insinua el president Artur Mas? El sorprenent és que no s'hagi advertit abans que a La Moncloa hi habita un alienígena galaic, que si l'incendi és a Catalunya, fixa el seu punt de mira a l'Atlàntic gallec. O algú no recorda com va governar el gallec del Ferrol durant dècades? El cinisme és l'òpera magna de La Moncloa en aquest cicle pre-epilèptic. Mentre a aquesta banda de l'Ebre a més d'un suposat governant, que no es mereix el títol, li agrada pujar a la cucanya política amb altíssim risc per a la crisma, als madriles gaudeixen amb la política de l'estruç: el que no es veu no existeix; quan el cert és que el que existeix és el que no es veu, com poden advertir els genis de l'estratègia política o les arts de la “intel·ligència” dels organismes especialitzats. Altres, imbuïts d'una fe absoluta en la Providència (Oriol Junqueras) són excessivament explícits i taxatius en aquest joc perillós: o estan al Sinaí davant l'esbarzer ardent esperant el mandat diví, o ja han fet el camí del retorn i van decidits cap a la palma del martiri. A la plaça de Sant Jaume n'hi ha més d'un...
Entre cínics i màrtirs, aquesta és la via que condueix de la lògica a l'epilèpsia. Per una vegada, estic d'acord amb la moratòria de dos anys que ara proposa Artur Mas. Crec que la iniciativa l'han de prendre els governants de Catalunya –i no certes persones del carrer– molt seriosament i amb els sil·logismes aristotèlics a la mà, exigint, almenys, la paritat fiscal amb bascos i navarresos, i tot el que es permeti estirar en l'aproximació a la plena sobirania. Per un cop m'agradaria que el procediment fos seriosament portat als Parlaments i als despatxos, a les necessàries reformes constitucionals, i no als carrers amb cridòries. Doncs en aquestes només es cullen màrtirs; és clar que, segons la lliçó de Roma, “la sang dels cristians engendra més cristians...” Jo estimo la lògica, no l'epilèpsia.
