Bufetades a Espanya

En pocs dies, Espanya ha rebut un parell de plantofades, una a cada galta, de les que couen. Primer va ser el daltabaix olímpic, i al cap de pocs dies, la nodrida, perfecta, alegre, harmònica i potent Via Catalana. En tots dos casos la reacció ha sigut la mateixa: negar la realitat i respondre amb els discursos prefabricats de sempre. Com el malalt que es construeix un diagnòstic a la seva conveniència perquè, segons ell, tots els metges s'equivoquen.

El COI és un organisme internacional. Que tingui poca democràcia interna i que vehiculi interessos econòmics opacs no obsta perquè sigui un jutge extern que examina les candidatures amb un rigor primmirat. Madrid va caure a la primera amb un nombre de vots molt baix que deixava en ridícul el triomfalisme previ de Madrid 2020. Es deia que els Jocs eren peix al cove i que almenys cinquanta vots estaven assegurats. El resultat de les votacions va ser de riota mundial. La reacció general, però, no va ser d'autocrítica ni de fair play esportiu, sinó la més rància i carpetovetónica: tongo –portada d'un diari–, injustícia, farsa, ofensa, traïció, conxorxa, frau…

Els índexs ambientals de testosterona que asfixien Madrid –sobre l'olimpisme, Catalunya o qualsevol altra cosa– es tenen com a mesura àuria de tot. En lloc d'analitzar la realitat amb serenor i perspicàcia, se'n crea una a la mida de la cridòria que caracteritza la vida política de la capital. Es ven una visió falsa de l'olimpisme sospitosament favorable als interessos de Madrid 2020 i es ven una visió de Catalunya que encaixa com l'anell al dit amb la recrudescència del negacionisme, l'estrangulament i la garrotada. La realitat, però, és tossuda i va per una altra banda. Ni Madrid 2020 ni desinflada de l'independentisme. Tot al revés. Errors d'apreciació i d'estratègia? Cap ni un. Autocrítica? I ara! En conseqüència, plaf, plaf, una bufetada darrere l'altra.