Independència o interdependències
Tenia quatre banderes, / tres les vaig perdre en combat; / la bandera que fa quatre / l'he deixada en un calaix. / No la'n trauré fins que bufi / ben fort el vent de llevant / i s'endugui aquest mal aire / que ens toca de respirar”. Martí i Pol dixit. Centenars de milers de catalans van relligar dimecres tota la costa catalana, de nord a sud. Amb paraules del poeta podríem dir que aquests ciutadans “bufaven el vent de llevant” convençuts que podria escampar aquest mal aire que ens toca de respirar.
Més enllà de les xifres, que sempre acostumen a ser manipulables, ni el govern de l'Estat ni els partits d'aquí o d'allà que eren contraris a la Via Catalana poden restar indiferents al crit que va ressonar per la Diada a Catalunya. La mobilització va ser imponent, impactant. S'equivoquen els que n'han fet una lectura minimalista, sectària o purament folklòrica. S'equivoca també qui pretengui atribuir als manifestats la representativitat de tot el país. Catalunya és plural també a l'hora de d'expressar o de silenciar el grau de consciència política nacional, però ningú pot rebaixar la força explícita de la mobilització contrastant-la amb l'anomenada majoria silenciosa que va optar per mirar-s'ho des de casa. És cert que els organitzadors no poden parlar en nom de tots els catalans, però la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría tampoc no té cap dret a subrogar-se la representativitat de tots els que no hi van anar. Només preguntant es pot saber què volen o què rebutgen els ciutadans.
Han passat ja uns dies i el pòsit que ha deixat la Diada està cridat a fermentar. És cert que avui no s'està més a prop de la independència que la setmana passada, però es pot dir també, pel que fa a la reivindicació del dret a decidir, que avui no som ben bé on érem fa una setmana. Al llarg de 400 quilòmetres ininterromputs, fileres dobles o triples de persones van posar la força del gest i el crit de llibertat a la vista del món. En democràcia això és un gest prou eloqüent que cap polític pot menysprear o senzillament ignorar.
Més enllà de la fita última de la independència que molts dels manifestants reivindicaven, no hi ha dubte que hi ha un altre consens més general, si més no per engegar el procés, que és obtenir o forçar l'exercici d'una consulta democràtica per decidir democràticament el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya i que pot anar des de fixar el full de ruta cap a la Catalunya Estat fins a optar per definir els graus d'interdependències que els catalans estem disposats a exigir o a acceptar. Interdependències que inclourien sobiranies compartides en el marc de la Unió Europea. Tot dependrà de la pregunta que es plantegi a l'hora de la consulta. En el que hi ha una percepció comuna entre ciutadania i partits catalans és que en les disjuntives que es proposin no hi té cabuda continuar amb l'statu quo actual. Qualsevol alternativa suposa un canvi a fons de les actuals relacions entre Catalunya i Espanya. En democràcia, ni les lleis ni la Constitució poden ser un mur infranquejable per refer el model d'estat.
En aquest context, tant el president Rajoy com el president Mas hi tenen un protagonisme insubstituïble. Rajoy de moment calla amb aquell tarannà més antic que l'anar a peu de qui dia passa any empeny. El cert és que per desencallar el contenciós Catalunya-Espanya es necessita una gran talla política, talla d'home d'estat i reconeixement de lideratge, atributs que no té l'inquilí actual de La Moncloa.
El president Mas, per la seva banda, conscient que s'hi juga el seu futur polític, condicionat com està per ERC, amb discrepàncies al si de la coalició i amb un govern mancat de majoria, malda per no perdre protagonisme i proposa plantejar amb urgència data i pregunta o preguntes el 2014 tot esgotant la negociació amb l'Estat per trobar vies legítimes per a la consulta i, finalment, si això no acaba reeixint, convertir les eleccions del 2016 en eleccions plebiscitàries. En aquest marc ERC es pot veure temptada a trencar el pacte, provocar eleccions anticipades, capitalitzar el previsible fracàs de Mas i aconseguir l'hegemonia parlamentària. Deixem que sigui el temps el qui escrigui aquesta part de la història. Els ciutadans, mentrestant, farem pinya en la dissort i en la lluita. Amb paraules d'Espriu: “Davallats al pou / esguardem enlaire / el meu poble i jo. / Ens alcem tots dos en encesa espera / el meu poble i jo.”
