Tram 425
Era un polígon industrial, a la sortida del poble. Allà es multiplicava per tres la gent prevista en la primera tongada. L'ambient era calent, epitèlic, quan esporàdicament es cantava, es cridava, es ballava i, sobretot, es feia voleiar les estelades. Fou una festa. El tram 425 era el meu, però la veritat és que pertanyia a tot un poble.
La Catalunya dividida en trams s'unia pel pessigolleig d'unes mans que feien sentir la descàrrega emocional que anava de nord a sud –o de sud a nord, que és la mateixa cosa– expressant una voluntat gens equívoca. La convocatòria deixava clara l'aposta independentista i la minoria sorollosa era molt més que la majoria. La ruta marca un camí sense retorn i la societat civil ha demostrat la capacitat de posar-se davant dels polítics per indicar quin és aquest camí irrenunciable.
És veritat, érem molts, però no hi érem tots. Segur, érem molts més que ara fa un any, i la Diada de l'any passat érem molts més que el juliol del 2010. Segur, ara ens toca fer pedagogia i explicar l'exacte abast de la proposta independentista, quan el joc de minories i majories exigirà una consulta neta, on serà igualment possible el sí com el no i, com una nova Diada, aquell dia no podem perdre a les urnes. Hem de saber seduir, amb un programa engrescador, al màxim d'unitari i amb voluntat constructiva. Sumar, mai restar, és el repte. I saber fer entendre que un nou concepte d'Estat és el que volem imposar, sense fronteres i plenament integrat a l'Europa dels pobles.
Que ningú no s'enganyi, se'ns gira feina. I no tenim massa temps per fer-la. El procés ve accelerat i la veu d'una immensa minoria no deixa espai a l'error; no es pot defraudar el somni d'un poble que és capaç del que féu en la Diada.
Al tram 425, un reflex de tots els trams que s'ompliren a vessar, hi havia gent de tot: infants i avis, vells i joves, de la costa i de l'interior, castellanoparlants i catalanoparlants, originaris i nouvinguts.
Ens donàvem la mà desconeguts de tota la vida que ara serem coneguts per sempre. D'aquí a uns anys, quan algú pregunti on érem l'onze de setembre del 2013 a la tarda, molts, potser tots, recordarem un número, el guarisme del nostre tram.
