Teixidor, home de cultura

“Joan Teixidor és una persona d'un agrisament volgut, d'una gran cortesia, molt important, excel·lent poeta”, va dir Josep Pla de l'autor d'El Príncep. Llegeixo la frase en la magnífica exposició No visqueu més en fragments, de la qual és comissari D. Sam Abrams, que es pot veure al Museu d'Història de Catalunya fins al 24 de novembre i que després visitarà el Museu de la Garrotxa d'Olot. Fa cent anys del naixement, a la capital garrotxina, de Joan Teixidor. Enguany que també en fa cent que van néixer els poetes Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joana Raspall i Marià Villangómez.

Agrisament. És a dir, discreció. Joan Teixidor va ser un home eficient i discret, amb unes condicions admirables –com s'encarrega de fer palesa la mostra– com a poeta, editor, crític d'art i memorialista. I, tanmateix, semblava que passés de puntetes per aquesta cultura catalana que va donar, en el seu temps, noms de molt de relleu, que tendien al retruny i a l'eco (per mèrits propis, val a dir-ho).

La panoràmica traçada per Abrams analitza, en cinc àmbits temàtics, tots els Teixidor possibles, i s'entreté en cada un d'ells. Abrams coneix molt bé no sols la poesia de Teixidor, sinó també els diversos vessants d'una figura, com veiem, diversa i rica. És, en aquest sentit, molt esperançador que també s'hagi fet càrrec de l'edició de la poesia completa de l'autor, que apareixerà ben aviat a Curbet Edicions, i que inclourà alguns poemes inèdits.

La mostra permet no veure més Joan Teixidor en fragments aïllats, sinó compondre'n una figura única, integrar-ne totes les parts. Alguns dels temes més polèmics sobre la personalitat de Teixidor queden, ara, resolts, a la llum de la investigació que n'ha fet el comissari: per exemple, el seu paper en la guerra i, sobretot, en la postguerra –allò que se n'ha dit l'exili interior–, que alguns havien vist com a molt tebi; la fundació de la revista Destino i, posteriorment, de l'editorial que du el mateix nom. També es fixa en la controvèrsia que es va crear essent, ell, un dels membres del jurat del premi Óssa menor de 1959, que va premiar el llibre Intento el poema, de Josep M. Andreu, i no pas Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater. Doncs bé, gràcies a aquesta exposició, ara sabem que Teixidor justament defensava l'obra del de Reus...

Tot això a banda, veure l'oli de Joaquim Sunyer Retrat d'Ignasi Teixidor, de 1946, delicadíssim, em va fer venir un calfred. El primer fill del poeta va morir a vuit anys d'una leucèmia. Jo ignorava que El Príncep partia d'un consell de Carles Riba, que va recomanar al pare esqueixat per la pèrdua –Teixidor va deixar escrit que no tornaria a ser mai completament feliç– que convertís el seu dolor en art. “En llegir-lo, m'ha semblat entendre el que vol dir Simone Weil, quan assegura que estimar la veritat significa suportar el buit”, escriu, en el pròleg de l'obra, Salvador Espriu –a qui ara m'adono que he oblidat en el record dels centenaris d'aquest any 13 que he fet al començament de l'article: I Beg Your Pardon, Vador!–. M'agrada molt que, al final de la mostra, es pugui llegir el poemet Variant d'una història, dedicat a Ignasi Teixidor Jufresa, nét del poeta. I també em va agradar poder aturar-me en la Meditation Room per sentir la veu del poeta recitant alguns dels seus versos més significatius. Pel que fa al disseny, sobretot en destacaria aquell virtuosisme expositiu que, abraçant tot un pany de paret, disposa una espessa constel·lació amb tot de noms i connexions entre amics i mestres de l'olotí. No us la perdeu!