Sense marge
El principal canvi polític que ha propiciat, de moment, la Diada d'enguany amb la impactant Via Catalana és que ha deixat sense marge de negociació tant Mas com Rajoy. La reacció desaforada dels sectors socials i mediàtics més ultres (vegeu alguns editorials del diari ABC o alguns articles d'El Mundo) ha arribat a titllar el president del govern espanyol gairebé de còmplice del secessionisme català. Amb les acusacions de feblesa i de passivitat que li pengen, si a Rajoy se li acut transigir en autoritzar una consulta, ni que sigui una consulta edulcorada sobre el pacte fiscal o sobre un canvi ambigu d'estatus polític, l'evaporació de suports de la dreta espanyola i de les anomenades castes extractives que viuen de la unitat d'Espanya el condueixen a l'abisme polític amb una celeritat que no es va produir ni amb el cas Bárcenas ni amb l'aparició d'evidències de finançament irregular del Partit Popular durant més de vint anys.
Ni l'actual govern de l'estat, ni segurament cap altre, es troba en condicions d'oferir res a Catalunya, i aquest és un dels principals esquers que potencien l'ampliació de la majoria independentista catalana. Si se celebrés un hipotètic referèndum d'independència, el “no” fracassaria perquè no hi hauria alternativa política a l'statu quo que no volen ni tan sols molts sectors que encara participen de l'unionisme. En una ideal deliberació pública, oberta i transparent, a una banda hi hauria un projecte de construcció d'una entitat sobirana amb plena capacitat de decisió i de recursos i, a l'altra, deixar les coses com estan, és a dir, mantenir-se en un estat centralitzador, espoliador, amb ombres autoritàries i amb una renglera de poders fàctics i d'opinió pública denigrant, dia sí dia també, la dignitat dels catalans. Cap promesa de reforma i, el que encara és pitjor, cap garantia de compliment dels compromisos si tenim present els constants antecedents de deslleialtat que Espanya ha mantingut cap a Catalunya (del fracàs de l'Estatut als incompliments en matèria de finançament, passant per les agressions a la llengua, cosa, aquesta darrera, que es pot estimar com una ruptura de l'acord constitucional).
A l'altra banda del riu, la prospecció de Mas en els dies previs a la Diada per copsar com reaccionaria la majoria de la societat catalana a un pacte rebaixat amb Madrid s'ha estavellat contra el clam de la Via Catalana. L'11 de setembre la mobilització impulsada per l'ANC reclamava la independència, la consulta ni tan sols es trobava al centre de la demanda, per bé que entre l'opinió pública sobiranista hagi triomfat la idea que votar en un referèndum sigui l'expressió més inequívoca d'accés a la sobirania per la via pacífica i democràtica. En qualsevol cas, la riuada que va travessar el país fa una setmana no està disposada a acceptar res que no sigui anar a les urnes per pronunciar-se sobre la independència, una pregunta clara i un “sí” o un “no”. Res, doncs, de fórmules difuses sobre una nova estructura de relacions Catalunya-Espanya, res sobre una millora de la fórmula de finançament o sobre alguna mena de reconeixement de la realitat nacional catalana en la seva projecció cultural i lingüística. Independència “sí” o “no”, un repte que Rajoy no està disposat a assumir malgrat que significaria l'únic carreró de sortida per frenar l'ascens dels partidaris de l'estat propi. La paradoxa és que l'unionisme només té alguna possibilitat de capgirar la seva tendència a la minorització amb un debat públic que culmini amb una consulta, però des de Madrid no ho poden consentir, primer, perquè hi perceben l'alta probabilitat de victòria aclaparadora del “sí” a la independència (el principal indici que el “sí” guanyaria és l'oposició extrema al referèndum) i, segon, perquè això seria una escletxa a la idea de la unitat indissoluble que ha definit Espanya en els darrers segles i que continua reflectint-se en el vigent sistema constitucional.
A partir d'aquÍ, crec que l'independentisme hauria d'assumir almenys una conseqüència clara: abandonar la consulta dins l'ordre espanyol o, com insinuava Mas, tolerada per aquest, com a instrument d'accés a l'estat propi. Una cosa és que s'exhibeixi la reivindicació del vot sobre la independència davant de la comunitat internacional per reforçar la legitimitat de la causa, però l'altra és que tant dirigents polítics del catalanisme com les seves bases no estiguin treballant ja en la perspectiva d'una fórmula d'expressió de la voluntat d'emancipació nacional que superi el bloqueig espanyol. I ha de ser un gest, protagonitzat per una declaració parlamentària d'independència, que no pot dependre de les eleccions previstes pel 2016 dins de l'autonomisme. El 2014, l'any del tricentenari, s'ha de produir el desenllaç, i no sols per raons simbòliques sinó perquè la situació és insostenible tant des de la perspectiva financera com des de la creixent crispació política que s'atia des de les institucions de l'Estat (començant per la voracitat recentralitzadora del Tribunal Constitucional i acabant per la violència verbal que exhibeixen els actors més radicals dins el PP i sectors del PSOE i de UPyD que competeixen pel mateix electorat). No hi ha marge d'acord entre Mas i Rajoy, doncs, ni en els continguts ni en el temps, per molt que tots dos s'esforcin a dilatar el procés, Mas aixoplugant-se en el final de la legislatura i Rajoy enviant una carta en la qual advoca pel “diàleg il·limitat”.
En aquesta tessitura el futur immediat només dibuixa dues opcions: o es produeix alguna claudicació (que segurament seria la de la part més feble, això és, la dels líders catalans) o anem cap al xoc de trens.
