Identitats

Ara i aquí són molts els catalans que volen un estat propi per poder administrar millor les múltiples identitats a les quals ens aboca el món global. Pensen que, si més no, això simplificaria les coses. Si tens estat ningú t'atabala amb el tema. Et pressuposen francès, italià o alemany i ja està. Ara, sembla que la majoria d'independentistes tenen també clara voluntat europeista. Volen ser catalans i europeus. Per fer aquest pas cal marxar d'Espanya, que, d'altra banda, també és a Europa. Per tant si tot això arriba a bon port tindrem catalans tan europeus com els espanyols: uns i altres compartirem bona part de la nostra identitat. Sembla, doncs, que només es tracta de marxar per poder estar més còmodes junts. És una situació complexa i amb dificultats processals que molts, però, troben que pagaria la pena. El vell Stuart Mill i els seus arguments per acomodar drets individuals i els de grups minoritaris per superar “la tirania de la majoria” són vigents com sempre. Mentrestant, en l'esfera privada cadascú es baralla amb les seves dicotomies de la millor manera que pot. Al final, la gent vol ser com és i voldria una identitat col·lectiva que fos al màxim de compatible amb la individual. L'altre dia vaig gosar preguntar a una jove sobre això de la identitat i de com volia ser identificada pels altres. La seva resposta em va semblar un poema oral (un rap, si voleu) sobre una qüestió que sembla ser la que més ocupa i preocupa molts catalans avui. Em va engaltar això: “Ei, no m'identifiquis en funció del meu aspecte, ni de la meva feina, tiu, ni em posis etiquetes de classe social. No em vinguis amb històries de raça, nació, sexualitat, edat, educació o religió. I no jutgis el meu estil de vida ni la manera com me la guanyo. No facis cas de com vesteixo o com passo les vacances quan en tinc. I no treguis conclusions precipitades del meu accent o de la gent amb la qual surto. Jo sóc jo, m'entens?” El lector ja es pot imaginar que no vaig gosar seguir fent preguntes i menys encara la famosa de si se sentia catalana o espanyola. Pobres sociòlegs, no sé pas com s'ho fan per “endreçar” la gent.