La lenta recuperació de la zona euro
Els indicadors mostren que la zona euro ha tingut, al segon trimestre d'aquest any 2013, un creixement positiu del PIB. Aquest va créixer un 0,3 des del primer trimestre, la qual cosa portaria a un creixement anual de l'1,2%. És una bona notícia. Però les previsions indiquen que el creixement serà encara molt pobre aquest any 2013 i també el proper 2014. I es manté la disparitat entre els països del centre i els de la perifèria, alguns dels quals encara estan en recessió, com Grècia i Portugal, o pràcticament no creixen, com Itàlia i Espanya. A més, fins i tot alguns països del nucli de la zona, com França i Holanda, ara creixen molt per sota del que seria desitjable i es troben pràcticament estancats.
Hi ha diverses raons que fan pensar que la recuperació del creixement a la zona euro serà lenta. La debilitat del flux de crèdit estan dificultant la recuperació de la perifèria. Els bancs d'aquests països continuen concedint pocs crèdits i a uns tipus cars, la qual cosa està frenant l'evolució del consum de les famílies i de la inversió empresarial. El sistema bancari de la perifèria experimenta una creixent morositat dels crèdits ja concedits. Cal afegir a això l'augment, imposat per les autoritats europees, del requeriment de recursos propis, allò que els bancs reben dels seus clients estalviadors i que no poden deixar a altres perquè han de construir un coixí de seguretat. A més, els mateixos bancs tenen necessitat de reduir el seu propi deute, acumulat en quantitats massa grans durant la fase expansiva del cicle. Totes aquestes circumstàncies fan difícil que els bancs puguin augmentar, a curt termini, de manera significativa el flux de crèdit.
La lentitud amb quÈ avança la creació d'una unió bancària a àmbit europeu i les dificultats que es preveuen en la seva implementació perjudiquen encara més la possibilitat de donar crèdit. En aquest moment tan sols el primer pas d'aquesta unió, la creació d'un mecanisme comú de supervisió, s'està portant a terme amb molta lentitud. La fase final, la creació d'alguna assegurança de dipòsits compartida, encara es troba en un horitzó llunyà. Mentrestant, els bancs de la perifèria han de ser curosos i mantenir els recursos propis elevats.
Tampoc la prima de risc està ajudant. Malgrat que aquesta s'ha reduït des de l'estiu del 2012, les famílies i les empreses de la perifèria encara han de pagar uns tipus d'interès molt elevats comparats amb els dels països del nucli. Des del començament de la crisi, les famílies i empreses estan immerses en un procés de despalanquejament, és a dir, de reducció del seu nivell d'endeutament. Encara ara, a la zona euro el total de deute (excloses les entitats financeres) equival al 137% del PIB, mentre que al Regne Unit representa el 106% del PIB, i als Estats Units tan sols un 54%. Aquest dolorós procés de despalanquejament es fa més llarg si els tipus d'interès són elevats, com de fet ho són per a les famílies i les empreses dels estats de la perifèria, malgrat que el tipus d'interès oficial del BCE sigui tan sols del 0,5%.
Una altra dificultat per recuperar un creixement significatiu és la demanda, la responsable del creixement a curt termini de l'economia. L'únic component d'aquesta que pot aportar alguna cosa al creixement són les exportacions, i després de l'èxit assolit en els darrers tres anys, serà difícil mantenir aquests ritmes d'augment. Primer, perquè l'economia global, el destí d'aquestes exportacions, està creixent més lentament del que s'esperava. I segon, perquè l'augment de competitivitat s'està assolint sobretot per la moderació salarial, i això té un efecte negatiu, a curt termini, sobre la capacitat de consum de les famílies.
Dels altres components, la despesa pública està reduint-se com a conseqüència de la política d'austeritat imposada per les autoritats europees. I el consum i la inversió empresarial resulten frenats per la molt elevada taxa d'atur i per unes expectatives encara dubitatives. A més, les famílies i empreses dels països de la perifèria també estan immerses en el seu propi procés de despalanquejament. A Espanya, per exemple, l'endeutament de les famílies representa encara, per terme mitjà, un 130% de la seva renda disponible, mentre que la mitjana per a tota la zona euro és només del 110%. En canvi, les famílies dels països de la perifèria es veuen obligades a pagar uns tipus d'interès molt més elevats que les dels països del nucli, que no estan en un procés de reducció del seu deute.
Disposar d'una moneda única a Europa ens ha concedit avantatges durant la primera dècada de la seva existència, però té també els seus costos. Les dificultats per recuperar-se d'una crisi econòmica que afecta asimètricament alguns dels estats membres n'és un. Cal fer les reformes necessàries perquè aquests costos siguin al més baixos possible. Però fer les reformes durant la recessió està resultant complicat i dolorós.
