L'Església dels Peres
Torna la cançó enfadosa sobre la teologia de l'alliberament. Amb el papa Bergoglio, jesuïta, el tema és greu. Ofèn la memòria del pare Arrupe, un dels homes més extraordinaris de l'Església del segle XX. L'altre podria ser (i és, al meu entendre), el bisbe Pere Casaldàliga, que sap millor que ningú de què va la cosa. En efecte: quan el bisbe Pere es va desplaçar a Roma per complir l'obligada visita ad limina, que no havia pogut complir abans, per imponderables de vida o mort, la primera pregunta de Ratzinger va ser aquesta: “Accepteu els documents de la Santa Seu sobre la teologia de l'alliberament?” No el clàssic “com esteu”, tractant-se de qui es tractava, un bisbe permanentment amenaçat, sinó “accepteu?” El bisbe Pere, afortunadament, és home previngut (que val per dos) i se'n va saber sortir, apel·lant a la carta que el papa Wojtyla envià als bisbes del Brasil, on afirma que la teologia de l'alliberament “no només és oportuna, sinó útil i necessària”. Podria completar l'examen de revàlida, però ho deixo aquí. Només pretenc fer veure que la censura practicada per Ratzinger és filla d'uns prejudicis gairebé patològics. No són poques les vegades que ha insistit sobre els desastrosos efectes provocats, segons ell, per aquest corrent teològic. I el mateix cal dir de la seva insidiosa opinió sobre el Concili, reiterada fins a la sacietat. Tant és així que, en el discurs de comiat dels clergues de Roma, ho tornà a repetir amb les mateixes paraules de sempre: “Hi havia aquells (sic) que volien descentralitzar el govern de la cúria i donar-lo als bisbes, per després, per mitjà del terme poble de Déu, passar-lo als laics.” No crec que es pugui ser més reduccionista ni menys objectiu. Aquest era l'home que ostentava el títol de “guardià de l'ortodòxia”. Pobres teòlegs! Mai l'ortodòxia s'havia assemblat tant a l'ortodòncia. En el primer cas, l'inculpat ha de mantenir la boca tancada. En el segon, oberta, però sense poder parlar. Ídem d'ídem (la mateixa cosa).
Ara bé: crec que el pacte era de no intervenir un cop jubilat. Però la cançó enfadosa ha tornat a la palestra. El motiu, l'audiència concedida al teòleg peruà Gustavo Gutiérrez, considerat el pare de la teologia de l'alliberament. Es dóna el cas que l'actual prefecte de la congregació per a la doctrina de la fe, Gerhard L. Müller, va ser deixeble de G. Gutiérrez i junts van publicar un llibre sobre la teologia de l'alliberament. Gran pecat! A l'arquebisbe de Lima, cardenal Cipriani, de l'Opus Dei, ja li ha faltat temps per qualificar-lo d'ingenu. Malament rai! Tornem a ser on érem. Els mateixos recels i expressats de la mateixa manera. No és just. I ho dic pensant en el pare Arrupe, de nom Pere, com el bisbe Casaldàliga, un home extraordinari, i el prepòsit més estimat de la Companyia de Jesús dels últims segles. Va ser escollit el 1965, el mateix any que es va acabar el Concili. Diligent com el primer, va capgirar la Companyia aplicant la reforma conciliar. Tal vegada el primer i l'únic, que de debò l'ha aplicat. I això va ser el seu calvari. Hi penso constantment: va sortir del despatx de Pau VI plorant, perquè no el va ni escoltar. Ho va superar com un heroi. Va fer tots els possibles per moderar el que calgués. I es va plantejar la possibilitat de dimitir, a pesar que el seu nomenament era vitalici. Això sí que és una renúncia meritòria i virtuosa, i no la fugida endavant de Benet XVI, que ell mateix s'ho ha manegat (i ho sento pels qui voldrien que ho veiés d'una altra manera, però amicus Plato, sed magis amica veritas (amic de Plató o de Benet, però més amic de la veritat). Pere Arrupe, l'home que va viure en persona l'apocalipsi de la primera bomba atòmica a Hiroshima, no es va donar per vençut. Va demanar audiència al papa Wojtyla, per manifestar-li el seu desig de dimitir, sense estar-hi obligat. Tenia 73 anys, dos menys del límit assenyalat als bisbes. L'audiència no li va ser concedida. Amb una bona fe admirable, el pare Pere, cada diumenge, a primera hora de la tarda, s'apostava a la cantonada del Borgo Santo Spirito, per on solia passar la gran comitiva papal quan Wojtyla visitava alguna parròquia de Roma, amb l'esperança de ser vist. No va tenir aquesta sort. Wojtyla va accedir a veure'l a peu d'avió, abans de pujar-hi. Pobre Pere! Ni mai que ho hagués fet. Wojtyla tenia altres plans. Li va dir que esperés. El que semblava conformitat era trampa; guanyar temps. La ingerència va ser de les que fan història. I de les que deixen marca. El 7 d'agost de 1981, en baixar de l'avió, Pere Arrupe va tenir una trombosi. Ja no pogué seguir treballant. Pere Casaldàliga, després de la visita ad limina, durant la qual es va sentir en tot moment sub Petro (sota Pere), el visità, clavat a una llarga creu de silenci, així és com el va trobar. Hemiplègic, no podia parlar. Però la visita de Pere el va reconfortar: somreia i plorava, plorava i somreia, mentre el bisbe Pere li ponderava el bé que els seus jesuïtes feien (i fan) a l'Amèrica Central, i també a la Llatina, on la llista de màrtirs i sants del Regne ja té el pes d' un santoral. I crec sincerament que, el fruit de la llavor de Pere Arrupe, el valor del seu sofriment, l'espiritualitat del “papa negre”, amb qui Casaldàliga s'hi sentí cum Petro, ha donat a l'Església el papa blanc jesuïta. Tot el que cal, en l'hora que vivim, és discerniment. Prou de fer el distret. L'Església del Concili té el perfil de l'Església de Crist, gràcies als Peres. No gràcies als últims papes, sinó als Peres. Així de clar i així s'ha de proclamar. La teologia, ha dit el bisbe Pere, o és alliberament o no és teologia. Jo diria més: potser és Opus Dei.
