Ningú no és perfecte

Si no fos perquè Billy Wilder ens va abandonar fa uns anys, sospitaríem que el seu geni sorneguer es troba darrere la candidatura barcelonina als Jocs d'Hivern del 2022. O no és cert que la fascinació que Barcelona experimenta pels Jocs Olímpics fa pensar en la que l'Osgood sentia per la Daphne a Ningú no és perfecte? No hi feia res que en Jack Lemmon no fos rossa natural, ni que hagués viscut amb un saxofonista, ni que fos un home pelut i ple de mans; cap inconvenient era infranquejable per al simpàtic milionari que li proposava matrimoni. Quina importància té, doncs, que Barcelona sigui una ciutat mediterrània, o que quedi lluny de les pistes d'esquí, o que ens diguin cada dia que calen diverses generacions per redimir els deutes que avui ens aclaparen? Si la Daphne no pot tenir criatures, s'adopten, i si per anar de la ciutat olímpica a Puigcerdà o la Seu necessitem més de dues hores, es regira el territori i el paisatge i es travessen les valls del Ter, el Llobregat i el Segre amb vies ràpides, túnels, ponts elevats o trens bala. Ai! de les passions amoroses.

A vegades ens vénen al cap els riscos del canvi climàtic i la conveniència de la mobilitat sostenible o la necessitat de racionalitzar l'ús de l'energia, però per a les libidos més insignes del país l'anunci d'aquests impulsos, d'aquestes onades de capitalisme salvatge a càrrec de les finances públiques, esdevé una temptació insuperable. Cap barrera és prou alta quan un projecte colossal desencadena la salivera dels sectors financers i immobiliaris. Ara, quan el ridícul madrileny i el malbaratament de recursos que la seva candidatura ha comportat són tan recents, no és fàcil trobar partidaris, i els que ho són apel·len subtilment a la nostra superioritat en relació amb els de la Meseta, però temps al temps, arribarà el dia en què sorgiran formacions polítiques, línies editorials i tertulians cantant-ne les excel·lències.

No sé com ha estat però la saviesa econòmica més acadèmica sempre troba la manera d'explicar-nos per quina raó els recursos públics s'han de posar al servei de projectes que generen enormes beneficis privats. Si després desequilibren el país i els seus balanços, mai se'n senten responsables. I si hi ha pèrdues, se socialitzen, que ja hi tenim pràctica. Apel·lant a la nostra consciència, o a la mala consciència, ens han fet creure que vam gastar massa, que ens vam excedir pensant que les vaques grasses eren immortals, però la comptabilitat comparada més aviat ens porta a la conclusió que no es va gastar massa, sinó malament. Enlloc està escrit que els recursos de les polítiques expansives s'hagin de destinar a les grans empreses constructores perquè puguin desmanegar el territori i comprar Cristianos Ronaldos. A més, escurçar les distàncies entre la gran metròpoli i els Pirineus només és bo en funció del model econòmic que es persegueix. I si l'amor de l'Osgood per la Daphne entendreix, el de Barcelona pels Jocs Olímpics d'Hivern et fa venir ganes d'assaltar, precisament, palaus d'hivern.