Tenir seny

L'eufòria produïda com a conseqüència de l'èxit de la Via Catalana i dels articles inflamats de nacionalisme a la premsa... han produït una situació d'efervescència que és explicable però que cal alinear amb la necessària negociació amb el govern central si no volem malmetre el procés i crear frustració en una ciutadania que comença a pensar que la independència és la solució de tot i es pot trobar que aquesta no arriba. Es viu una situació que en il·lusió ciutadana no és a Catalunya gaire diferent de la viscuda el 14 d'abril de 1931 a Espanya quan es va declarar la República després d'anys de decadència d'un regim monàrquic superat, inclosos set anys de dictadura militar. És lògic que l'èxit de les reivindicacions porti els organitzadors a demanar una consulta d'autodeterminació el 2014, però la realitat dels fets, del que farà probablement el govern central per raons polítiques i electorals, no encaixa amb aquest desig perquè és palès que el seu objectiu és arribar a les eleccions generals del 2015 sense que s'hagi convocat la consulta, que si tingués lloc suposaria una reducció significativa del seu suport electoral.

Tot el que estava previst ja està passant: carta del president Rajoy que ni menciona el nucli de la pregunta del president Mas: es pot celebrar la consulta? Com diu Ramoneda: “Rajoy actua com si la realitat fos la llei i es parapeta darrere seu. No tanca cap porta perquè les manté totes amb el forrellat posat.” Posició genèrica del PSOE a favor del canvi de la Constitució per fer-la federal, però sense defensa de l'exercici del dret a l'autodeterminació dintre d'un marc legal. Reacció inicialment positiva de certs nous petits estats a Europa a la independència i canvi de posició sota pressió espanyola. Posició d'inhibició de la UE en relació amb el manteniment de l'euro i la reentrada d'una Catalunya independent a la Unió, amb advertència que s'haurà de demanar el reingrés, que per requerir unanimitat serà difícil a curt termini. Reacció visceral de la dreta espanyola contra l'autodeterminació catalana amb amenaces que són les de sempre, i per tant poc racionals i gens generoses. Poder Judicial que parla, en la inauguració de l'any judicial, de la indissoluble unitat de la pàtria amb clara intencionalitat. No ens podem sorprendre que el que és lògic, perquè ha estat una constant històrica d'Espanya, tingui lloc. El contrari seria caure en els errors d'il·lusos i somiatruites.

Els polítics catalans han de demanar el màxim sabent que s'haurà d'esperar perquè davant de la negativa d'un govern central, que espera que el moviment independentista es consumeixi en la seva pròpia ebullició, no hi haurà més que dues opcions: passar per sobre de la legalitat o esperar a fer unes eleccions autonòmiques i plebiscitàries el 2016 amb un entorn menys negatiu en el govern central i una voluntat d'independència reafirmada a Catalunya. No és probable un nou govern a Madrid amb majoria absoluta, i sí que la posició catalana es reforci per la permanència de la voluntat de la consulta.

La força del moviment català es basa en la seva profunda arrel democràtica, sense trencament de la legalitat. Si el moviment social i polític de Catalunya perd aquest atribut deixarà de tenir una part cabdal de la seva força i raó de ser. No faltaran ocasions per a la provocació, perquè qui ho farà sap que si s'hi cau hauran guanyat una batalla important en el que serà un conflicte llarg. Són els polítics els que ara han de saber explicar que no s'ha de córrer, que cal fer les coses quan convé. El pacte d'una data i una pregunta per a la consulta provocarà que ERC entri en el govern de la Generalitat i, per tant, que la data per a les eleccions plebiscitàries, si com és segur no s'autoritza la consulta, s'acordi entre els dos partits. Un ho voldrà avançar i l'altre, endarrerir. La decisió hauria de ser presa en interès del país, no dels partits...

Aquest període fins al 2016 serà útil per clarificar per part dels partidaris de la permanència com es resol el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya, que en “cost benefici”, és a dir, comptant amb el cost dels serveis que reben els catalans fora de Catalunya: exèrcit, diplomàcia, etc., representa de manera estable 10.000 M€/any, és a dir, el 30% del pressupost de la Generalitat (35.000 M€). També haurien d'explicar els partidaris de la permanència com es blinda que els acords presos entre Catalunya i Espanya no puguin ser revocats per unes Corts on els representants de Catalunya sempre estaran en minoria. Ha passat ja en ocasions. Però també els partidaris de la independència haurien d'explicar com s'estructurarà el nou estat i com les reformes que avui necessita Espanya serien incorporades a Catalunya: llei electoral, poder judicial, reforma fiscal i financera, etc.

Serà necessari temps per negociar el repartiment del deute amb Espanya, avui és de titularitat espanyola i per transferir-la cal l'acceptació de Catalunya i dels creditors. Podria ser la contrapartida al finançament de la Generalitat en el període de transició fins que s'estructuri la nova fiscalitat catalana. És, doncs, una qüestió cabdal. Algú podria pensar que la definició de la permanència o la planificació i el destí de la independència es pot organitzar més endavant. Si la ciutadania ha de decidir què tria, és de lògica política saber les grans línies de com s'estructurà Catalunya en un cas i en l'altre. És inevitable reconèixer que hi ha decisions en el model de permanència i d'independència que en funció de com es resolguin poden reforçar una o altra opció. Hi ha ciutadans que ja han decidit quina opció triarien per raons d'emoció i sentiments, però n'hi ha que dubten i que decidiran quan coneguin els avantatges i riscos que una i altra impliquen.

Malgrat l'estètica que resultarà per a alguns poc atractiva, una solució federal amb garanties i dret reconegut a l'autodeterminació o confederal, que per la pre-existència de l'estat català confederat ho garanteix, serien solucions que permetrien aconseguir les fites importants de Catalunya sense els inconvenients d'una transició incerta pel que fa a la UE i a l'euro. Espanya per a Catalunya té avantatges importants si es resolen les dependències actuals i s'assegura que aquesta situació no es tornarà a repetir perquè es reconeix un dret permanent a l'autodeterminació. Però hi ha una evidència contundent: per fer-la possible cal la voluntat de les dues parts... En detriment d'això, l'alternativa és la independència, però per ser útil a la negociació ha de ser creïble, és a dir, realista. És una obvietat: s'ha de tenir seny, fermesa i intel·ligència.